L'Oda a l'alegria

La melodia prové de la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven (1770-1827), composada el 1823, el qual forjà una simfonia una mica estranya, perquè el seu darrer moviment és per a cor i solistes sobre la versió definitiva de l'Oda a l'Alegria de Schiller. Beethoven conegué aquesta oda de Schiller als seus 23 anys, el 1793, i de seguida volgué musicalitzar el text, sorgint així la idea que amb els anys acabaria sent la seva Novena i darrera simfonia en re menor, op. 125.

Només voldria dir unes paraules sobre el text. L'Oda a l'Alegria (An die Freude) és una peça escrita pel poeta Friedrich von Schiller (1759-1805) el novembre de 1785 i publicada per primera vegada el 1786. Però ja de tot d'una ha tingut una història de recepció moguda i entusiasta. Segons una llegenda del segle XIX l'oda originàriament havia de ser una Oda a la Llibertat (Ode an die Freiheit) (sembla que a l'època revolucionària els estudiants la cantaven amb la música de La Marsellesa), però que després es convertí en l'Oda a l'Alegria, ampliant el seu significat: encara que el destí de l'home és la llibertat, el desenvolupament complet d'aquest destí ha de desembocar en l'alegria.

Aquesta "Oda" de Schiller expressa la visió idealista de la fraternitat entre els humans, visió que igualment compartia Beethoven. Malgrat aquesta amplària d'horitzó i fondària de sentiments i valors, té un origen totalment casual i personal o privat en la vida de Schiller i malgrat tot és una peça que reflecteix línies fonamentals del seu pensament, i, vist el desenvolupament històric posterior, del pensament europeu (clàssic grec, cristià i il·lustrat). Per això sense cap dubte fou una ferma candidata a ser l'himne de la UE.

En el seu origen fou un poema dedicat al vincle d'amistat amb Körner, amb qui Schiller mantingué una estreta amistat tota la vida, des de que els dos amics de Leipzig, Christian Gottfried Körner i Ludwig Ferdinand Huber, amb les seves corresponents esposes, li donaren el seu suport, essent encara uns desconeguts, quan Schiller se sentí marginat pel príncep i sense feina a Mannheim. En un primer moment Schiller valorà molt el poema, degut al moment en què l'havia compost; però després, examinant-la amb una mirada més freda i crítica, li paregué tan defectuós que no el volgué introduir en l'edició de les seves poesies completes. No obstant la recollí en la darrera edició, encara que amb una reelaboració prèvia.

Malgrat els moments particulars de la seva composició i els avatars de les correccions es pot ben dir que en aquest poema hi bullen les dues aportacions més importants de Schiller: la seva filosofia de l'amor i la seva teoria estètica; a la primera hi dedicà especialment els escrits de joventut, a la segona els dels anys de maduresa, entre els quals destaquen sobretot les cartes filosòfiques enviades precisament a l'amic Körner.

Vet aquí un nou motiu pel qual aquest poema amb tota raó pot ser l'himne europeu: els seus avatars, els moments dolços del seu sorgiment, les transformacions, influències, retocs, etc. el fan tot un símbol del continent Europeu, tan poc original i amb tanta capacitat d'assimilar cultura vinguda de fora (la religió cristiana ens vingué d'Àsia i la cultura grega assimilà tant la persa com l'egípcia), tan plegat de conflictes i retrobades, separacions i amistats, enfrontaments i aliances. Però sempre reflecteix el bon desig de la pau i la fraternitat, la llibertat i l'alegria. Potser avui més que mai necessitam recordar-ho tant pel que fa als que formam la UE com als que toquen a les nostres portes demanant el dret humanitari de l'asil i el refugi. Més que mai ens manca claredat en la direcció, obertura en l'acolliment, fraternitat amb les relacions amb els altres, llibertat no sols de lligams opressors, tirànics i totalitaris, sinó sobretot llibertat per al compromís alliberador a favor dels altres, alegria en mantenir els nostres principis malgrat les dificultats.

*Catedràtic emèrit de Filosofia