S'ha de considerar un factor positiu el fet que els components emocionals que ens envolten tenguin de cada vegada una més alta consideració dins el camp educatiu i, en general, en el desenrotllament de la nostra personalitat, atès que són un indicador fiable del nostre estat de salut. Han passat els temps en què de l'anar a escola tan sols comptava si apreníem a sumar, si memoritzàvem la lliçó del dia o si érem aptes en les destreses cal·ligràfiques. Si s'estrevenia que contraveníem les normes de conducta, si fèiem més trull del permès, xerràvem sense aturall o badocàvem, perquè res del que se'ns explicava no tenia per nosaltres el més mínim interès, plovia qualque betcollada i assumpte resolt. Sense cap altre matís.
Una mica també era el que passava a casa; els pares prou feina tenien a tirar endavant el carro, que no solia ser gaire galdós de rèdits, com per entretenir-se a fer adesiara de psicòlegs i, potser, plantejar-se si el fill que, d'una temporada ençà anava un poc tristoi, desganat tot lo dia, sense esma per riure ni fer cas a ningú, que havia perdut l'entusiasme per a l'estudi i cap amic, com abans, s'acostava per fer junts el gandul, arrossegava qualque dèficit emocional. Que passi el temps, pensaven els pares, a veure si la cosa canvia i tornam a tenir el fill d'abans. Posaríem la mà al foc que, davant d'un panorama així, els pares d'avui ja haurien fet passes per intentar aclarir-ne les causes, si fes falta recorrent a l'opinió de l'especialista en aquests afers. Bé sabem que l'adolescència és una de les etapes més complicades de la vida; l'etapa en què justament els factors emocionals hi tenen un paper d'allò més rellevant. Els recursos que, durant anys i panys, eren la vareta màgica (els crits, les amenaces, els sermons pujats de to, les sovintejades mamballetes) avui no serveixen de res. Els entrebancs emocionals, per altra banda, no solen tenir una fàcil solució.
Pel costat de les emocions es pot perfilar una, entre força d'altres, de les paradoxes de les nostres societats, almenys les occidentals. S'han assolit, en termes generals, uns alts nivells de benestar i de progrés (la desgràcia és que estan massa vedats per a nombroses franges de ciutadans) que no es tradueix en uns índexs alts de benestar emocional; per a aquest motiu s'ha constatat que el consum, per exemple, de tranquil·litzants i ansiolítics ha augmentat de manera notable, sobretot en els adolescents. No seria desencertat afirmar que la crisi que patim hi ha tengut la seva incidència; de cop i volta, les seguretats i certeses que es tenien com a veritats absolutes s'han enfonsat; el dibuix d'un futur millor per a les noves generacions ha agafat uns matisos obscurs i grisencs. Confiar, tanmateix, en el miracle de les medecines (tan efectives en altres dolences) per recompondre els desviaments emocionals és molt perillós.
Hem de cercar els mals i les solucions en d'altres recers. Diferents analistes de la societat ens alerten del que anomenen mitocràcia de la felicitat; des de ben dejorn, als infants els ensinistren per a ser feliços; és un programa tan afalagador que pares i mestres s'hi emboliquen com a única bandera pedagògica; llavors la realitat és tota una altra. Cal suposar que aquells al·lots a què varen educar en la rialla permanent i sens cap casta de limitació, es varen sentir enganats quan varen descobrir que la vida era un camí ple clots i de travelades. Per ventura hagués estat més profitosa una educació emocional més realista i de peus a terra. També és cert que la felicitat és una substància tan etèria que, a estones, en som, de feliços, sense témer-nos.
