Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

El cas Valtònyc com a símptoma

Josep Miquel Arenas Beltran (Sa Pobla -o Sineu?-, 1993), un cantant de rap conegut pel nom artístic de Valtònyc, ha estat condemnat...

Josep Miquel Arenas Beltran (Sa Pobla -o Sineu?-, 1993), un cantant de rap conegut pel nom artístic de Valtònyc, ha estat condemnat per una sentència de l'Audiència Nacional del passat 21 de febrer a penes que sumen tres anys i sis mesos de presó. Tanmateix, allò que convé destacar d'antuvi és que Valtònyc ni és un delinqüent a l'ús (no mata, no roba, no exerceix violència sobre les dones, no corromp...) ni ha fet servir cap més instrument delictiu, a parer del tribunal que l'ha sentenciat, que la lletra de les cançons que composa i interpreta. És justament aquí, a les lletres, on s'ha volgut veure una intenció d'enaltir el terrorisme, d'injuriar a la monarquia en la persona del rei anterior a l'actual i d'amenaçar una persona determinada. [Una acotació: si la injúria ataca l'honor, entès com a bon crèdit o reputació públiques, que la sentència digui que la monarquia va ser injuriada no consona gens amb el fet que el rei injuriat hagués d'abdicar precisament pels seus mal continguts excessos que feren miques la fama que la institució pogués tenir].

Han estat inútils els arguments defensius que pretenien fer veure que el rap, que consisteix bàsicament en recitar poesia sobre un fons sonor, du implícit un to de protesta, a voltes crua, unes estrofes que treuen la destral però que, en tot cas, s'han de llegir en clau obertament metafòrica (això de la metàfora sembla que no s'acaba d'entendre massa bé). Perquè si un cantant de rap diu, verbigràcia, que algú ha de volar pels aires i que té nitroglicerina per a fer-ho efectiu, és absurd pretendre llegir-ho tot plegat segons la literalitat de les paraules. Ja s'entén que és només una provocació, un estil, una manera de dir en la que els tons amables no hi tenen cabuda. Per tant, ni la societat en el seu conjunt, ni cap institució, ni cap particular poden sentir-se raonablement amenaçats i/o injuriats.

La ironia, el sarcasme, el verb gruixut, les invocacions extremades a la violència que se sap que no passen ni passaren de la mera verborrea si es contempla de qui venen i el context on es produeixen, haurien de ser considerades innòcues sense més additaments. Jugar amb les paraules ho fa tothom amb més o menys encert. Amb més o menys transcendència. Valtònyc, així doncs, no incita a res, ni constitueix un perill per a ningú sinó que descriu, amb fortuna o sense fortuna literària, una situació que no li agrada i que, per això mateix, per què no li agrada, malda, amb paraules -amb paraules!-, per denunciar-la. I la denúncia l'emet, com és obvi, segons el propi estil. Per tant, crea un discurs artístic , un discurs que, sens dubte, trenca els estereotips, però que no va ni pot anar més enllà. Ni pot ni pretén fer-ho, anar més enllà: tan sols canta.

Es miri com es miri, estem en presència d'un artista condemnat a conseqüència de l'exercici de la seva habilitat artística. Si fa no fa, com els titellaires de Madrid empresonats a començaments de l'any passat per representar un espectacle en el que, es deia, s'enaltia el terrorisme. O, molt més lluny en el temps, com Albert Boadella -avui, per cert, fanàtic militant a l'altra banda de la trinxera- detingut i encausat per la justícia militar a finals de l'any 1977 per representar un espectacle teatral que es deia La torna. Tot -com si no!„ torna o, potser, mai se n'hagi anat. Torna la persecució als dissidents, la repressió de les veus discordants i la coherent uniformització del discurs oficial. Tot torna.

Avui i aquí no són ni el moment ni el lloc adients per analitzar la sentència de l'Audiència Nacional que ha condemnat Valtònyc. No es tracte d'això. Es tracte, sobre tot, de posar de relleu que el que li ha passat a Valtònyc afecta la ciutadania sencera per què és una preclara manifestació d'una malaltia que corca les societats occidentals. Es diu la malaltia de la minva creixent de les llibertats públiques -individuals i col·lectives- a mans de diferents artefactes dialèctics que és fan venir a bé des del poder polític. Es diu la malaltia de la trivialització de la democràcia per tal què esdevingui -aquí ja hi som- un ens absolutament buit de qualsevol contingut material.

Generalment es relacionen o es volen relacionar les limitacions de les llibertats amb la seguretat, el respecte debut a les institucions i la submissió a l'ordre establert (ai las!). Per un costat, importa que siguem capaços de veure que la relació entre l'escapçament de les llibertats i els objectius que es diuen perseguir és una relació artificiosa de cap a peus. Per l'altre costat, emperò, també importa -i molt!- constatar que com que el missatge oficial s'afirma i reafirma una i mil vegades amb tota la contundència que emana del poder estant, pot arribar a quallar impunement en la consciència social. Aquest és el perill: que se'ns esvaeixin els referents democràtics a còpia de consignes. Així, doncs, seguretat, respecte cec a les institucions i submissió a l'ordre establert, vet aquí els nous dogmes inabordables als que s'enfronten, aquí i allà, els nostres drets i llibertats.

PS: Demà, dia 2 de març, farà anys -en concret 43- de l'assassinat a sang freda de Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona en execució de la condemna a mort que li havia imposat el règim franquista. Ara que parlem de llibertats i drets, a Salvador tot li va ser negat quan li va ser negat el més elementals dels drets, el dret de viure. Si els records a voltes s'esborren amb el pas insadollable del temps, si gairebé tot se'ns esmuny entre els dits, evocar la memòria d'aquell jove generós corprès per un profund anhel de justícia és un tribut obligat. Evocar-lo equival a contraposar la barbàrie de la seva mort amb la placidesa dels ideals (que els ideals, així ho hem de creure fermament, no moriran mai).

Compartir el artículo

stats