Per tractar de clarificar el panorama del procés català vers la independència, potser convindria posar en net i correlacionar els conceptes que més comunament es fan servir. Es tractaria d'esbrinar què és cada cosa. Val a dir, en el nostre cas, què signifiquen paraules com Estat, nació, legalitat, legitimitat, democràcia i desobediència. Proposem-nos, doncs, aquest exercici: dominar el significat de cada mot. Això ens permetrà tenir a l'abast els instruments dialèctics precisos per pensar de forma autònoma i, alhora, per fer-nos ben lluny dels estereotips i de les consignes. Anem a pams:
A) Què és un Estat i què és una nació. Sovint aquests termes es confonen o s'utilitzen de forma inapropiada. Un Estat és, sobretot, una organització jurídica. Una estructura burocràtica complexa, servida per funcionaris, que exerceix son poder de forma coactiva, és a dir, amb capacitat d'obligar. Aquest poder ha de ser efectiu, i l'Estat l'ha d'exercir sobre una població que visqui en un territori delimitat per unes fronteres, que són les que li circumscriuen la jurisdicció. Però amb això no bastarà. Ens faltarà un requisit de primer ordre: el reconeixement internacional. Hem completat així els quatre requisits necessaris perquè un Estat sigui considerat un Estat, en resum: tenir una estructura o entramat legal, actuar sobre una població, tenir un territori delimitat per unes fronters i haver estat reconegut internacionalment. En temps passats s'hi afegien altres dos requisits que a dia d'avui ja es veu que no tenen consistència, com són: l'exèrcit i la moneda.
Què és una nació? Aquest és el títol d'un conegut i aconsellable llibre d'Ernest Renan que ens dona unes claus força útils. Per Renan, una nació és l'expressió constant del propòsit de viure junts i un referèndum diari per acreditar la persistència de la voluntat d'existir. La nació, una nació qualsevol, és una comunitat cultural que té una història al darrere i que comparteixper bé que no sempre una llengua pròpia que, si existeix, constitueix un fet distintiu característic. Encara, la nació és una comunitat fonamentada en una cultura dinàmica, uns costums, una manera de fer, un sentiment de pertinença. Però, per damunt de qualsevol altra consideració, una nació és l'expressió d'una voluntat ferma i sostinguda en el temps de romandre de forma identificable. I si aquest ens que anomenem nació no és encara un Estat, tendirà "naturalment" a constituir-lo algun dia.
Cal retenir, per tant, que el concepte modern de nació no invoca en cap cas ni la ètnia ni els orígens dels nacionals, perquè està generalment admès que les nacions neixen i es mantenen per superposició dels ciutadans que en cada moment en formen part. Sense perjudici, com és obvi, que es conservi de forma duradora un substrat perquè, altrament, la nació en qüestió deixaria d'existir i passaria a ser quelcom diferent. Unes altres característiques de la nació que també s'assenyalen habitualment són: un espai comunicatiu propi i una estructura de partits polítics també pròpia i diferenciable de l'Estat on s'ubica.
B) Legalitat i legitimitat. Vet aquí el segon gran duet de conceptes. Es tracta de termes que no són analògics, tot i que amb molta freqüència es fan servir de forma maldestra com si ho fossin. Vegem-ho: la legalitat fa referència a les lleis, i les lleis són el conjunt de normes que una societat té per regular la convivència en el seu si. Però la matèria pot arribar a ser molt i molt abstrusa, i tractar-la ens podria dur a endinsar-nos en àmbits en els quals qüestionaríem la validesa intrínseca de les lleis per motius, per exemple, relacionats amb llur origen material i amb els interessos als quals serveix. Però ho deixarem estar aquí per admetre, almenys formalment, que les lleis són les normes que regulen la convivència en societat.
La legitimitat, per contra, té a veure amb idees com la moral, l'ètica, els valors profunds i el sentiment de justícia en estat pur (de què parla, per exemple, Pedro Olalla en el seu llibre Grecia en el aire). La legitimitat pot coincidir amb la legalitat, però la coincidència no és freqüent i, fins i tot, diríem que és més aviat estranya. La idea de legitimitat també és vàlida com si no!, i s'entén perfectament si l'apliquem a àmbits col·lectius: legitimitat de la revolta davant la injustícia, legitimitat de la protesta, legitimitat de la desobediència... I encara s'entén més si la relacionem amb la democràcia real.
C) Democràcia i desobediència (o la desobediència com a màxima expressió de la democràcia). La tercera gran parella d'aquest ball. La democràcia és molt més que votar de tant en tant. Això ben bé només constitueix un subterfugi per anar tirant, per fer veure que les coses rutllen sota el control de la col·lectivitat. La democràcia és molt més que això. La democràcia és el poder real dels ciutadans implicats cada dia en l'adopció directa de les decisions que els concerneixen. Aquesta hauria de ser l'essència del sistema, però està ben lluny de constituir una realitat. La democràcia a l'ús el sistema democràtic que tenimno permet que la ciutadania mani, sotmesa com està a l'autoritat omnímoda de les elits dominants. Vet aquí les manifestacions més notables d'aquest poder: la capacitat decisòria dels grans emporis empresarials; el deute públic que condiciona absolutament totes les decisions i ferma els Estats als podes financers; el poder dels partits polítics tradicionals, al seu torn vicaris dels aparells financers; el poder dels grans mitjans de comunicació i de les agències internacionals de notícies, que confegeixen sense cap impediment una visió unitària dels esdeveniments.
La desobediència col·lectiva, ben al contrari, és la màxima expressió de la democràcia. Ho explicarem: si assumim que les lleis tradueixen la voluntat popular, la mateixa voluntat popular les hauria de poder deixar d'acomplir. Això sembla prou clar. Imaginem que una col·lectivitat nacional qualsevol, posem per cas Catalunya, decideix que les lleis espanyoles no li serveixen i que vol desobeir-les. Doncs estaríem en presència d'una decisió de naturalesa radicalment democràtica: desobeir una llei o un conjunt de lleis de forma col·lectiva. I en tant que implicaria un acte democràtic, seria alhora un acte perfectament legítim. Al cap i a la fi, un acte just (recordeu-vos del concepte de legitimitat, que hem vinculat a l'ètica i al sentiment de justícia).
P.S.: Rosa Parks (EE UU, 1913-2005), tot un símbol de la lluita pels drets civils dels afroamericans, va canviar el curs de la història amb un fet tan elemental com desobeir una llei injusta. L'1 de desembre de 1955, a Montgomery, Alabama, Rosa Parks va refusar acatar l'ordre que li donava el conductor de l'autobús de desallotjar el seu seient reservat legalment per als blancs i asseure's en el lloc indicat per als negres. No fou un acte aïllat, sinó que feia part de la lluita en contra de la discriminació i a favor de la igualtat dels afroamericans als EE UU encapçalada per Martin Luther King.Per aquest fet fou detinguda, jutjada i condemnada. Emperò, la resposta de la comunitat negra fou el boicot durant més d'un any a l'empresa d'autobusos fins que la llei que imposava la segregació racial fou derogada.
