Sempre ens han fet una enorme enveja els optimistes, enveja de la que se'n diu sana. Per molt que ens hi capfiquem, no hi veim gaires motius, a pesar de la tracalada d'arguments que se'ns donen, per a l'optimisme. Deu ser que estam equivocats, els qui tendim, gairebé per naturalesa, a tenir una visió més aviat pessimista del món i de la bolla. S'ha insinuant sovint que els optimistes el que fan es tapar-se els ulls davant de la crua realitat; adopten una postura ingènua i un si és no és infantiloide, a voltes una mica inconscient, en voler veure-hi un final feliç a una història que té tota la parença de ser d'allò més tràgica. No és, en el nostre cas, cap qüestió de superioritat o inferioritat moral o intel·lectual; costa, ras i curt, a la vista del panorama que contemplam cada dia, posar-hi dosis de cullerades optimistes.
Ja d'entrada, els pessimistes duen les de perdre; potser la seva actitud pugui venir envoltada d'una prestigiosa tradició cultural, farcida de textos de notable qualitat literariofilosòfica; a tall d'exemple, es podrien adduir els noms de Schopenhauer com a cap de files, Leopardi o Salvador Espriu, que ens avisen que el món fa passes agegantades envers la catàstrofe, tradició que pot quedar superada, talment una vella glòria del passat, que evocam adesiara com a per compassió, per les novelles aportacions científiques que ens descobreixen els incomptables beneficis que ens pot reportar l'aposta per l'optimisme; si es té ja una edat tirant a provecta es tractaria d'encolomar l'encalentida pessimista als anys volubles i trullosos de la joventut i, per contra, posar-se la camisa de l'optimisme per encarar els anys que ens queden de trepitjar aquesta vall de llàgrimes.
Llegim que l'Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard va fer un conscienciós estudi sobre l'estat de salut, entre el 2004 i el 2012, d'unes 70.000 dones (tot i que les dades es podrien aplicar també als homes) que revelava que, entre les que exhibien un perfil psicològic positiu, les optimistes, demostraven uns percentatges més baixos a l'hora de patir malalties com càncer, ictus, coronàries i respiratòries, i menys tendència a les infeccions en general; en unes pràctiques més quotidianes, es va detectar que les optimistes eren les que duien una dieta més equilibrada, dormien millor i mantenien unes pràctiques vitals més saludables. Alhora es detallaven alguns avantatges de salut concrets, alguns dels quals se'ns escapen, atesa la nostra ignorància de la ciència mèdica, com puguin ser ara la disminució de cortisol i greix a la sang o la presència de més antioxidants.
En general, per afegitó, el tarannà dels optimistes té més glamur que no el dels pessimistes malsofrits i remugaires que encara puguin quedar; els optimistes tenen en l'esperança una virtut que mai no els deixa desemparats; en les situacions més extremes encara hi deixen caure unes gotes de pensament positiu; són persones extravertides, disposades en tot moment a cercar la complicitat amical amb els altres, més d'un cop obviant, desgràcies i mals moments personals. Per altra banda, psiquiatres de prestigi com Luis Rojas Marcos proposen que seria un encert situar l'optimisme com a horitzó cultural a assolir, en la línia de la societat americana; de pas, desmenteixen la vella tendència a considerar els optimistes uns inconscients que defugen la realitat; ben al contrari, està demostrat que els optimistes segueixen les indicacions del seny i planifiquen els pros i els contres de les decisions a prendre. A part dels components genètics que configuren la nostra personalitat, els factors culturals també la determinen; a ser optimista, diu Rojas Marcos, se'n pot aprendre; passa que potser per a alguns tornar a l'escola ens agafa massa tard.
