03 de enero de 2017
03.01.2017
Diario de Mallorca
Tribuna

La classe mitjana no té qui li escrigui

02.01.2017 | 20:44
La classe mitjana no té qui li escrigui

El panorama polític espanyol ha patit un daltabaix considerable en els darrers dos anys. L'aparició de Podemos a l'àmbit de l'esquerra, i de Ciudadanos en el de la dreta espanyolista, ha capgirat de cop l'escenari polític al que estàvem acostumat. En tot cas, trob que s'ha de fer un replantejament molt profund sobre les majories socials necessàries per dur a terme una transformació profunda de les estructures polítiques que sustenten el corcat règim sorgit de la Constitució de 1978.

S'ha parlat molt, des del segle XIX, sobre quin és socialment l'agent revolucionari capaç d'impulsar la transformació profunda de qualsevol règim polític. En primer en teoritzar de forma científica sobre el paper revolucionari de les masses fou, sen dubte, Karl Marx. No m'endinsaré en el concepte de "proletariat" teoritzat per Marx, però sí que ho faré sobre un altre concepte que va formular el gran filòsof alemany: el concepte de "lumpenproletariat"; conceptualització apareguda per primera vegada en la seva obra La ideologia alemanya (1845). El subproletariat està conformat segons Marx per aquells membres de la societat que estan tan exclosos del sistema que ja ni venen la seva força de treball degut a què, constituint bosses d'atur crònic, malviuen normalment dels ajuts públics o de l'exercici de petites activitats il·lícites, o, com a mínim, de feines denigrades socialment.

A dia d'avui, d'acord amb els paràmetres de la sociologia moderna, podríem identificar el lumpenproletariat amb les amplies masses de població, sorgides de la revolució econòmica postindustrial, que, vivint alienades i amb una formació cultural i professional mínima, malviuen en l'economia submergida constituint un exèrcit de reserva laboral permanent pel sistema capitalista. Aquest exèrcit de lumpen serveix també per apuntalar el capitalisme ja que, tot i ser-ne les seves víctimes, creuen fermament en les bondats del mateix. Així, recordar que el que preocupava a Marx ja en el segle XIX, és que el lumpenproletariat, per no tenir, no tenia (ni continua tenint), consciència de classe. Per això, argumentava Marx, la manca de consciència de classe fa que el lumpenproletariat acabi esdevenint sempre en un element antirevolucionari i reaccionari. La història ens ha demostrat, al meu entendre, que les teoritzacions de Marx són totalment certes i que el subproletariat ha esdevingut durant el darrer segle sempre el sostén social bàsic del populisme (ja sigui de dretes, o de forces de pseudoesquerra clientelar); i, en el cas europeu, també del feixisme.

Pel que he exposat anteriorment, he de dir que quan una força política dirigeix el seu discurs al lumpenproletariat em començ a preocupar. Així, trob enormement a faltar en aquesta societat del segle XXI una formació política que dirigeixi el seu discurs no al lumpen, sinó al proletariat actual. I el proletariat contemporani és, al meu entendre, l'antiga classe mitjana empobrida com a conseqüència de la globalització econòmica primer, i, de la crisi econòmica derivada de l'enfonsament de la indústria del totxo, després. L'únic agent revolucionari que pot capgirar el sistema és l'àmplia massa social que constitueix la classe mitjana a la que li han espoliat el futur. Tenim la generació acadèmicament millor formada en la història de l'Estat espanyol, que, a més, és poliglota i cosmopolita. Aquesta generació ha de veure com el seu futur, si el vol tenir, està a milers de kilòmetres de distància fent feina a un altre país. I l'exili econòmic a la que està condemnada tota aquesta generació l'ha provocat una casta política corrupta que, mudant de forma camaleònica, es continua mantenint sota fórmules diverses als càrrecs polítics i empresarials. I és precisament aquesta casta política la que, en el marc de l'espoli continuat a l'Estat via comissions il·legals, ha dut a terme, de mica en mica, el desmantellament de l'Estat del benestar en forma de privatitzacions continuades. El 15M fou el crit amarg de protesta de la classe mitjana que veia com les seves il·lusions s'enfonsaren.

Un crit desesperat que, al meu entendre, no s'ha vehiculat bé, ni se l'ha sabut escoltar per les fórmules polítiques que s'han anat creant al seu caliu. S'han reproduït en les organitzacions sorgides de la "nova política", maquillades amb una capa de xarxes socials 2.0, les velles pràctiques del centralisme democràtic soviètic, amb determinades actituds obertament estalinistes, i el desenvolupament d'un culte al líder messiànic estatal, que intenten reproduir els cabdills autonòmics, fent que tot plegat estigui molt allunyat del que hauria de ser un autèntic moviment d'unitat popular horitzontal que ofereixi una alternativa transversal de canvi social. Per contra, la classe mitjana, el que simplement demana és tenir esperança en el futur. En un futur que li han robat. I les eleccions es guanyen generant esperances, no generant pors.

Aquesta esperança s'ha de construir, al meu entendre, no des de la confrontació simplista (los de arriba, contra los de abajo), sinó des de la transversalitat social. Una transversalitat que, en forma de moviment d'unitat popular, ha d'aconseguir les majories suficients per emprendre un procés constituent que capgiri de forma profunda i radical el model econòmic, social i polític vigent. Per aconseguir-ho, a la classe mitjana se li haurien d'oferir alternatives polítiques realistes i raonades sorgides d'una intel·lectualitat il·lustrada progressista. Malauradament, a dia d'avui, l'agent revolucionari que hauria de dur aquest trencament, la classe mitjana, com el coronel de García Márquez, no té qui li escrigui...

*Advocat i doctor en Dret

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!