14 de noviembre de 2016
14.11.2016
Tribuna

Encarar el problema de l´abandonament escolar prematur

14.11.2016 | 02:45
Encarar el problema de l´abandonament escolar prematur
L'abandonament escolar prematur constitueix un dels principals reptes a què s'enfronta el sistema educatiu espanyol en general i el de Balears en particular. Les dades que ho demostren són ben eloqüents: mentre la taxa d'abandonament en el conjunt d'Europa és de l'11% a Espanya arriba al 20%. Balears contribueix de forma ben prominent a aquest mal indicador: a casa nostra, la taxa d'abandonament escolar primerenc arriba al 26,9%.

Des de fa anys, la publicació periòdica d'informes sobre la situació del sistema educatiu espanyol actua de recordatori del seriós problema que tenim. El darrer treball, fet públic aquest estiu, assenyala que només les dades referides a Ceuta són pitjors que les de Balears. Els informes mostren que el problema també té una perspectiva de gènere. La població masculina és la que en surt més mal parada: a Balears 19,1 punts per sobre de la UE i 7,5 d'Espanya; en el cas de les al·lotes les dades també són alarmants: 12,1 punts per sobre de la UE i 5,8 per sobre de la taxa de les espanyoles. Tot plegat un bon embolic que no s'explica només per les característiques del sistema productiu de Balears sinó també per l'estructura i el funcionament del sistema escolar.

La reacció davant la difusió periòdica de les males dades sobre l'abandonament escolar prematur ja és com un ritual, amb escasses variacions: els mitjans informen de la malifeta, apareix algun article ploraner (com el que ara vostè llegeix) i, en els millors dels casos, es publica algun comentari editorial urgint encarar el problema. La resposta política sol consistir en aquelles ocasions en què s'ha produït a manifestar solemnement la preocupació per la situació i a pregonar que baixar el percentatge d'abandonament constitueix un objectiu prioritari. La intenció, però, mai no s'ha transformat en plans diagnòstics i d'acció seriosos i contundents.

En bona lògica podríem suposar que, davant la tossudesa de les dades i la cronicitat del problema, Balears disposa d'un pla de lluita contra l'abandonament escolar prematur posat en marxa des de fa un bon grapat d'anys. Caldria suposar que l'hipotètic pla es fonamenta en anàlisis consistents del problema. Seria lògic pensar que l'estratègia per lluitar-hi en contra constitueix un element cabdal de la política de Balears i que el Parlament l'ha tractat amb rigorositat (per cert: ja ens diran vostès com s'ha d'interpretar que es creïn comissions parlamentàries per analitzar la posada en marxa d'uns nous estudis a la UIB els de medicina i no per tractar problemes greus com el de l'abandonament) També seria raonable pensar que l'educació constitueix una de les àrees estratègiques dels plans de ciència, tecnologia i innovació de Balears i dedicar-hi esforços a la recerca i posterior transferència de coneixement. Idò no: la lògica i la raó escassegen a casa nostra i no se n'ha produït cap de les actuacions esmentades. A Balears no hi ha cap pla consistent de lluita contra l'abandonament escolar prematur, cap pla consistent de millora del sistema escolar.

Les causes d'aquesta inoperància, els motius d'aquesta manca de resposta són diversos. N'hi ha un però, que ens sembla especialment rellevant: el desinterès de la nostra classe dominant per l'educació i, també, el "manfutisme" social per la qüestió. S'ha de dir clar i llampant: la millora del sistema escolar, la bona formació de les joves generacions mai no ha constituït un objectiu prioritari de qui ha comandat la nostra comunitat. D'entre les múltiples evidències que certifiquen aquest desinterès podem assenyalar-ne dues de ben cridaneres: el fet de ser una de les comunitats amb nivell més baixos de despesa en educació per càpita o que el sistema escolar hagi arribat a estar regit per un personatge a qui l'acrònim PISA li sonava a trepitjada.

L'abandonament no és una maledicció ineludible. La maledicció és haver d'estar sotmesos al desinterès de la nostra classe dominant per encarar els problemes educatius. Uns problemes que, òbviament, són resolubles. Així ho demostra l'experiència d'altres països i fins i tot d'altres comunitats autònomes i, en una escala més limitada, les bones pràctiques que, amb escassos recursos, duen a terme professorat, equips de centre, diverses entitats socials i alguns ajuntaments. Urgeix un pla balear de lluita contra l'abandonament; un pla que ja s'hauria d'haver posat en marxa fa molts anys. ¿S'imaginen vostès què passaria si en un altre àmbit posem per cas el sanitari any rere any es detectés una deficiència manifesta de primer ordre posem per cas l'expansió d'un virus i l'administració pública romangués de braços creuats? Segur que la ciutadania no ho consentiria. En canvi en Educació, com que les conseqüències són menys perceptibles i afecten sobretot els que menys tenen, es deixa que el problema es podreixi.

És ben sabut que l'abandonament és un fenomen multidimensional i interrelacionat; un fenomen que implica molts factors individuals i contextuals. No és, doncs, gens fàcil aconseguir èxits immediats i contundents. Cal ser estrictes i perseverants. A partir d'aquesta premissa, un bon pla per encarar el problema s'ha de fonamentar en perspectives tècniques rigoroses i basades en l'evidència.

Aquesta perspectiva mostra que, primer de tot, s'hauria de diagnosticar acuradament la situació i a partir d'aquesta anàlisi posar en marxa tres tipus de mesures alhora: a) de prevenció orientades a evitar o pal·liar aquelles condicions sobre les que hi ha evidències que, en concret a Balears, desencadenen els processos d'abandonament escolar prematur; b) d'intervenció orientades a abordar les dificultats en una fase primerenca; c) de compensació que ofereixin noves oportunitats formatives als que ja han abandonat.

Per altra banda, un pla contra l'abandonament no es pot plantejar des d'una perspectiva burocràtica-administrativa preocupada principalment per fer quadrar els números, fomentant que el professorat i els centres millorin les dades relatives als resultats acadèmics sense que s'hagin produït avanços en els aprenentatges reals de l'alumnat. El pla no es pot plantejar tampoc a partir de la "patologització" física, psicològica i/o social de l'alumnat que no respon a les exigències escolars.

Val a dir que el desinterès per l'educació no és cosa de l'administració actual. En justícia s'ha de dir que potser mai no havíem tingut una administració tan compromesa amb la qüestió. No obstant això, també és evident la insuficiència de les seves actuacions, massa dèbils atesa la gravetat de la situació. Tornant al paral·lelisme amb la salut: no es pot tractar una malaltia greu amb mitja dosi d'aspirina.

* Del departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l´Educació de la UIB

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!