Des que el món és món, als humans ens ha agradat de fer semblances i comparances amb els animals; vàrem aprendre (fa una bona colla d'anys als al·lots que feien el vell batxillerat els ensenyaven unes succintes de lliçons de literatura universal, potser amb no tanta competència, sabers i mitjans avui, però als qui s'hi interessaven els n'ha quedat un record ben viu i agraït) que va ser al llunyà Orient, de per devers l'Índia, que es varen contar i escriure les primers històries en què els animals n'eren els protagonistes. Aquells narradors anònims ja varen intuir, per cert, que la literatura juga a fer una mica de trampa; perquè no ens vegin la intenció de manera clara, degueren pensar, parlem dels humans mitjançant els animals; els oïdors i lectors espavilats ben segur que se'n temien, del joc que se'ls proposava.
Aquelles històries, faules de nom canònic, varen arribar a l'Occident i hi varen arrelar tant que en totes les literatures en podríem trobar exemples, en una feliç continuïtat que no ha parat des de La Fontaine fins a poetes dels nostres dies, cas de Miquel Àngel Llauger al recent Zooscòpia. No se sap per què les històries d'animals passen per ser més aptes per als infants que no per als adults, suposam que per allò del propòsit didàcticomoralitzador que solen tenir; som de les generacions en què havíem de memoritzar qualque faula d'Iriarte o Samaniego (no ens ensenyaven, no, les desventures de cap animaló dels bestiaris de Josep Carner o Pere Quart, ni tan sols cap ingenu poema, a l'estil dels "Polls venturers", de Maria Antònia Salvà).
En uns àmbits més casolans, al poble també li ha llegut d'associar i fer analogies dels animals amb els humans; tots sabem què es vol dir, posem per cas, que en tal és un "xotet de cordeta", que en tal altre és un "gran cabró" o la de més enllà "una cabra boja". I ja no diguem quan, davant l'espectacle desolador que és el món, com a per dir que no hi ha solució, sentenciam que hi regeix la llei de la selva. El gran Ramon Llull, com no podia ser altrament, al prou conegut Llibre de les bèsties, ens va bastir una visió no gens optimista, del gènere humà, referint a través d'uns animals com de malèvola n'és l'ambició desmesurada de poder.
Si un animal hi ha que aixeca d'entrada una certa simpatia és l'ase. Un animal mansoi, bon jan, un si és no és beneitó. Com a ases vàrem ser batejats, amb força assiduïtat, pels mestres rebecs quan consideraven que malfèiem els deures escolars. Hi ha hagut ases il·lustres; el de Juan Ramón Jiménez, l'ase entès en afers teològics i interlocutor esmolat d'Anselm Turmeda a La disputa de l'ase, títol, per cert, d'una secció d'aquest diari al llarg d'uns anys; o l'ase també com a eix de tota una cosmologia simbòlicocultural com la que va idear Cristóbal Serra.
Llegim amb força neguit, ateses la nostres profundes conviccions asinines (en el fons perquè en som una mica, d'ases) que els ases, com les abelles, corren perill d'extinció; sembla ser que la medicina tradicional xinesa necessita un component bàsic, l'ejiao, per fabricar medicaments que només es troba a la pell de l'ase: la Xina en produeix unes 5.000 tones, que consumeixen la pell de quatre milions d'ases. A més, en algunes indrets del país, els pastissos d'ase en són un dels plats més preuats; alarmats, alguns països africans, Níger o Burkina-Fasso, n'han prohibit l'exportació. Mira que, a les desgràcies que ja ens assetgen, hi hàgim de sumar ara la d'un món sense ases, que esdevendria coix i sense encís.
