"És perquè ets a prop, rere el marge / amb la porta oberta, que sabem que més / que estimar les coses estimes la vida". Aquests versos, pertanyents a un llibre titulat Un vidre (Centre Cultural Capaltard, 1998) són d'en Lluc Matas, natural de Maria de la Salut i vell company de la carrera de Filologia hispànica, quan l'antiga Facultat de Filosofia i Lletres tenia la seu a la barriada de Son Malferit de Palma. Sempre em va semblar una bona persona, en Lluc. Tenia les seves coses, certament, però posseïa aquesta autenticitat que rarament percebem en el comú de les persones, amb el seu posat de foraviler il·lustrat que li conferia un atractiu especial i entranyable alhora.
L'altre dia em digueren que va morir, sobtadament. Eren les festes de Maria, el seu poble. Se n'anà a fer un cafè, com solia fer sovint, i amb això li va entrar una tossina xereca, tan xereca que va poder amb ell, tan fort i rabassut com era. Em va saber greu. L'havia vist per darrera vegada feia un parell d'anys, amb motiu d'una anada a Maria de la Salut. Ens vàrem aturar a fer una cervesa a la plaça del poble i un amic comú em va dir que en Lluc era per allà. El vaig anar a saludar i es va mostrar sorprès, sembla que gratament, a jutjar pel seu posat. Em va dir que pintava i que escrivia, i que també havia provat de muntar una petita immobiliària, que sembla que no li va anar gaire bé. A estones pareixia com si estigués un poc fuit, com si el seu pensament fos a una altra banda, lluny de la conversa que en aquells moments manteníem. Vaig interessar-me per la seva obra i em va mostrar orgullós la seva darrera novel·la, Rampa d'esclats. Un bon títol per a un llibre, vaig pensar. Vaig comprar-n'hi un exemplar, que em va dedicar afectuosament, agraït per aquella inesperada i grata topada.
Supòs que ens passa un poc a tothom, però vaig pensar que tal vegada hauria pogut fer alguna cosa per ell. Sabia per altri que no estava bé, que patia aguts episodis depressius que l'estaven deteriorant com a persona; que el feien patir d'allò més, en definitiva. Tanmateix no va abandonar mai del tot ni l'escriptura va publicar set llibres, fins allà on jo sé ni la pràctica d'alguna activitat artística em consta que en els darrers mesos de la seva vida dibuixava caricatures, que regalava als seus amics i persones properes, probablement dues de les poques coses que el mantenien viu en un món que ell intuïa absurd i quimèric. Per ventura no li faltava raó. Record un viatge memorable que vàrem fer a Amsterdam els companys d'aquella jove Facultat en Lluc inclòs, una ciutat que llavors representava la llibertat i la transgressió només incipients en la tendra democràcia espanyola. Riguérem molt; no debades érem estudiants i joves, i com a tals teníem la convicció que la revolta era una cosa a tocar de mans, qüestió de temps, dins aquella bella amalgama d'ideals i rebel·lia.
Ara que no hi és he tornat de nou als seus llibres. Potser és una manera de reviure'l, de sentir de nou la seva complexa però amical presència. Els versos d'en Lluc que encapçalen aquesta col·laboració pertanyen curiosament a un poema titulat A la mort, com si d'alguna manera pressentís que ja feia un temps que rondava a l'aguait, rere d'alguna portalada de Maria, la seva vila natal i el lloc d'on intuesc que va extreure el material necessari per a bastir el seu univers personal i literari. No hi serà de més, doncs, que acabi aquesta mena de petit obituari amb uns altres versos d'aquest mateix poema, lúcids i punyents com el tarannà i la manera de fer i d'escriure d'en Lluc, senzilla i esquerpa alhora, sense gaire concessions a la galeria: "Em deman si ets la simple fi del destí / o la meta darrera que tothom es guanya".
Jo m'estim més pensar que és més aviat la segona de les premisses. Sigui com sigui en Lluc l'ha assolida, i és ben just que li concedim el benefici del dubte.
