Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.
Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de Més. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l'encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.
Margalida Capellà, diputada de Més per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.
Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de Més per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.
Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs. L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.
Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d'una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.
Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant vuit mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.
La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d'arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el "Pla estratègic de subvencions" del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes. Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l'IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a Més. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.
*Analista de polítiques culturals http://culturoscopia.blogspot.com.es
