El de la bellesa és un de tants conceptes que, juntament amb l'enorme embalum de literatura sobre el qual que es pot espigolar al llarg dels segles, des de diferents àmbits del saber, té unes grans dosis de subjectivitat. Els més beneits i desinformats del poble destrien d'allò més bé, i, a vegades, ho saben justificar amb una argumentació gens ni mica menyspreable, allò que els agrada i allò que no, des de la bellesa física als menjars, per posar dos exemples en què, adesiara, ens hem de mullar per dir-ne el què.
Per sort o per dissort, allò que ens és font de plaer (i de desgràcia, no cal ni dir-ho) ens entra abans que res per la vista. Es podria recordar que una de les figures literàries que va començar a identificar la modernitat literària, personificada per antonomàsia en el cas de Charles Baudelaire, va ser la del voyeur; aquell personatge que recorria, solitari, un si és no és empardalat per l'espectacle fascinant amb què es topava, els bulevards de la gran ciutat; la seva mirada desitjosa es fixava, sobretot, en les belleses físiques que alhora pul·lulaven pels mateixos indrets. Sabem del cert que no ens equivocaríem gaire si diguéssim que tots, algun cop a la vida, per necessitat o per gust, hem exercit de voyeur (que, en un exercici de xovinisme podríem relacionar amb el badocar nostrat, pràctica de la qual un se'n declara fervent partidari; de fet, si s'ho podia permetre, no faria altra cosa a la vida), fins i tot els més atrevits hem mirat fixament els ulls i el cos d'alguna de les belleses anònimes (tant mascles com femelles, que la diversitat és la mare de tota tolerància), potser hem temptejat qualque maniobra d'aproximació, l'hem seguida de forma dissimulada; i hem desistit quan intuíem que potser començàvem a fer el ridícul.
A part la bellesa aliena, qui més qui menys, encara que es negui sovint, procura exhibir uns mínims, diguem-ne, de bellesa personal. Si no hi posam unes gotes de coqueteria la vida seria més avorrida del que encara és. Allò que, però, no hem de pretendre (la cultura ens és una aliada sempre, en tots els camps de la vida) és dissimular els defectes o tares físiques amb mil i un addictius que ens forneixen els centre de bellesa. Una altra de les lliçons de vida és aprendre a conviure amb les nostres mancances; si som estimats per altri de veritat se'n temeran que aquelles formen part del barrisc.
A més de per l'enrenou que aixecat a França l'ús de l'anomenat burquini, sobre el qual hi han hagut d'intervenir les altes instàncies de la nació (el Consell d'Estat n'ha anul·lat la prohibició que n'havien fet alguns ajuntaments), una altra nova sobre afers de compostura física que ha amenitzat l'estiu, no tan difosa, ha estat l'ultimàtum, amb l'advertència implícita de perdre la feina, que han donat a un grapat de dones periodistes de la televisió estatal egípcia, quant a la necessitat, considerades massa grasses, de perdre pes. El greix acumulat seria un dels culpables de la baixada d'audiència dels programes, segons els directius de la cadena. El sobrepès, que, si un no va errat, ja té l'estatus de malaltia, si no de plaga, és una de les afrontes, en els nostres dies, als cànons més refinats d'esveltesa corporal. No sempre ha estat així: temps hi ha hagut en què el greix era un indicador d'estatus social alt i de bellesa. Però a Egipte el suplici que faran passar a aquestes dones per aprimar-se té més a veure amb una situació política que s'allunya dels estàndards de la democràcia.
