Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dibuixos animats

Un dels maldecaps de pares, mestres, i educadors en general de fa uns anys era escatir la, mala, empremta que tenia la televisió sobre els al·lots; vàrem poder llegir i escoltar teories de tota casta sobre la qüestió. En aquests àmbits de l'activitat humana la tradició es manté amb el pas del temps, dit sigui de passada sol haver-hi gent d'un optimisme a prova de bombes, a pesar de les evidències incontestables; fins davant els al·lots que no en foten ni brot, ni tenen cap interès per res, ells hi veuen sempre qualque sortida positiva, si no és que en donen la culpa al mestre, del rumb errat del discent.

A la televisió s'hi veien elements, diguem-ne, positius de cara a la formació; potser engrescaria els estudiants més malfeiners i desmotivats; no importa dir que la imatge té un poder atractívol extraordinari. No ho negaríem en cap cas, entre altres raons perquè la nostra ignorància és pública i notòria; tot i que ens atrevim a afirmar que tant els mestres com els alumnes que varen saber treure profit de les classes amb televisió eren els mateixos, pocs, per tant, que n'haguessin pogut prescindir; a la manera tradicional, amb paper i pissarra, se'n sortien amb prou dignitat i aptesa.

Vora els nous ginys digitals que avui s'han instal·lat entre nosaltres per no sortir-ne pus, la televisió és poc menys que un mitjà prehistòric. La sofisticació i la qualitat, no hi ha per què negar-ho, que ha assolit la imatge és impressionant. No ens arrenglaríem, almenys de moment, vora els apocalíptics que prediquem la fi d'una civilització, l'ocàs de l'alta cultura. Com a paradoxa, hi ha qui sosté que, a pesar de la multipresència de la imatge arreu (ja no són només els japonesos que tenen la dèria de fer fotos tot lo dia i als objectes i situacions més inversemblants) mai no hi havia hagut com ara la falta d'una sòlida cultura de la imatge; s'hauria perdut la facultat de distingir la imatgeria banal i vulgar de la que té valor artístic; la facilitat tecnològica fa que, i n'hi ha que s'ho creuen, surtin cada artistes de davall les pedres, d'aquells que, havent ordit amb el mòbil de darrera generació, un curtmetratge gamberro el cap de setmana amb els amigots, gallegen d'haver inventat el cine.

Deu ser justament el cine l'art que més estopejades se n'ha duit per la irrupció dels novells tractament de la imatge; és possible que s'hagin abaratit els costos de la producció; però aquí sí que un combregaria amb els vells remugaires quan en reneguen, del cine en què tot és tecnologia embruixadora, amb efectes especials fascinants, rere el qual s'hi amaga una buidor esfereïdora. La presumpta atracció dels films en 3D, posem per cas, és per deixar bocabadats els espectadors novells, acostumats al ritme demoníac de narrar i de sargir l'artilleria imatgística actuals, orfes de tradició cinèfila. Pareix esser que les creacions més estimades pels espectadors, fills de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, són aquests essers protagonistes dels films i sèries d'animació, com Dory o Vanellope, en general d'ulls grossos i frontals, de cos petit i grassonet, un mica deformats; diu que diu que ens desperten sentiments de tendresa, de solidaritat, de forta empatia, en veure'ls tan desvalguts davant el món, igual que els dels pares respecte dels fills, o els que ens deparen les mascotes.

A mi no, la veritat. Potser un s'ha tornat insensible amb els anys, o està incapacitat per valorar prou bé les virgueries tecnològiques; ja ni ET no va aconseguir arrencar-me el plor; els meus herois d'animació preferits eren molt més primaris i entranyables, com Los picapiedra.

Compartir el artículo

stats