Va succeir no fa gaire, exactament el dia de Santa Margalida, data que marca l'inici de la canícula estiuenca. Tornava cap a la feina després d'aprofitar la pausa del cafè per anar a recollir un llibre que havia comanat en un establiment del carrer General Riera quan, de sobte, vaig veure venir en direcció contrària a la meva un grup de persones peculiars, diferents a la resta si més no. Caminaven anàrquicament, sense gaire ordre ni cohesió. Jo anava cavil·lant sobre les coses que supòs que preocupen les persones normals a les dotze d'un migdia feiner: aquell problema per al qual no acabes de trobar una clara solució, el futur dels fills, l'estat del món més aviat preocupant, tot sigui dit, la proximitat de les vacances... Tenia el cap una mica enterbolit i anava distret, frissant d'assolir l'ombra de l'oficina i la suau frescor de l'aire condicionat, tot en una atmosfera càlida i més aviat xafogosa.
De sobte es va aturar davant mi per saludar-me i donar-me mostres d'un afecte infreqüent en el comú de les persones. De tot d'una no el vaig reconèixer, però tan aviat com vaig sortir del meu ensopiment vaig identificar-lo: era en Josep, el fill d'uns bons amics meus que conviu amb una discapacitat psíquica de la qual n'hem parlat sovint tot compartint dubtes, anhels, patiment, esperances... Em va allargar la mà, en una clara senyal de voler encaixar la meva i transmetre'm així l'alegria que estava experimentant per aquella trobada casual i fortuïta; el seu rostre exhalava alhora una confusió i tendresa inabastables, com si no sabés què fer o com comportar-se en una situació que probablement li causava una certa incomoditat, i que jo vaig tractar d'interrompre tot abraçant-lo i besant-lo efusivament en una galta. Vaig tractar de conversar una mica amb ell; vaig demanar-li pels seu pares i li vaig pregar que els saludàs de part meva, requeriments als quals ells assentia amb una lleu inclinació del cap o amb un petit somriure, com si em volgués donar a entendre que em comprenia perfectament, per bé que no podia articular amb paraules allò que volia dir-me.
Vaig prosseguir el meu camí entre aquell grup un tant dispers i heterogeni. Vaig sentir com una llàgrima em rodolava rostre avall gairebé d'esma, com si la topada amb en Josep hagués estat fruit d'una joiosa i guaridora providència. De sobte vaig veure les coses d'un altre color, com si aquell encontre fortuït m'hagués netejat l'ànima i l'hagués alliberada de les tribulacions diverses i probablement infundades que en aquell instant m'afligien. Vaig tornar a pensar en les sàvies paraules d'Ángel Rivière, mestre de mestres: "El meu món no és complex ni tancat, sinó simple...". La simplicitat d'en Josep, la seva proverbial bonhomia i espontaneïtat, havien obrat sens dubte un petit prodigi en la meva persona, i ben probablement en moltes altres del seu entorn.
Volia parlar-vos de les vergonyoses agressions sexuals dels darrers sanfermins. O d'aquest senyor que presideix una associació d'homes separats i que afirma incomprensiblement que el fet que un home cali foc a la seva parella no és violència masclista. O de la recent aprovació pel Parlament de la llei d'igualtat d'homes i dones. O de la irrupció en escena d'una plataforma a favor de la demolició de sa Feixina formada per una trentena d'entitats i que, d'acord amb les cròniques, reuní escassament un centenar de persones en la seva presentació pública el passat 18 de juliol. O dels darrer atemptats de Niça i Munich, tan esgarrifosos com preocupants. O del recent cop d'estat de Turquia, per bé que hi ha qui parla del cop d'Erdogan, sense voler justificar ni l'un ni l'altre, òbviament...
Però tot això pot esperar, ja hi haurà temps de parlar-ne. Avui he volgut compartir l'emoció breu però intensa que em produí l'oportuna topada amb en Josep, a qui vull agrair tot el bé i la calma que em va proporcionar en un dia de juliol especialment bell i lluminós.
Bon estiu i fins a la propera!
