Dins de les dinàmiques de les diferents arts sempre han solgut tenir més predicament els artistes que han passat per ser uns trencadors de les, diguem-ne, plàcides i sovint gastades pautes artístiques de l'acadèmia. No és res nou dir que el desenrotllament artístic, pel cap baix a Occident, ha tendit a bascular entre els fonaments ferms i ben travats del classicisme i la disbauxa i la voluntat de fer matx de tot quant faci olor de resclosit del romanticisme. Potser sigui una manera massa simplista de plantejar la qüestió, però els eixos del debat han estat els esmentats; té, també, la seva dosi d'injustícia, atès que no tot l'art tocat per l'escola clàssica és per força destinat a ser llançat al poal dels fems, ni tot el que s'arrenglera dins l'àmbit de la renovació i de l'experimentació mereix l'aplaudiment incondicional.
Dèiem que, tanmateix, l'art avançat i arriscat està revestit d'una aurèola especial entre força sectors artístics i socials. Més que en el camp de la literatura, que, pobreta, segons que es diu, de cada dia gaudeix de menys lectors, almenys un tipus de literatura exigent, i, sobretot, la poesia, llegida pels poetes mateixos, amb qualque lector despistat que s'hi afegeix, i encara no pel gust de fer-ho, sinó per constatar la manera desastrosa que ordeixen els versos els col·legues, en les arts plàstiques. No és cap secret per a ningú que la plàstica actual ha patit un radical procés d'allunyament dels gustos del gran públic; és l'àmbit potser en què l'actitud provocadora de què es parla es vegi de manera més patent; en mirar les imatges que reprodueixen els mitjans dels aplecs artístics de més anomenada, la Biennal de Venècia o ARCO, posem per cas, el ciutadà normal i corrent, fins i tot si està tocat de qualque dèria artística o gaudeix d'una formació mínima en la matèria, no deixa de demanar-se sovint si allò que veu és art.
Sense dubte, en tot plegat s'hi deuen amagar un bon grapat de malentesos, de carències culturals (dir que no és art tot allò que un no entén és d'un primitivisme manifest, com el que exhibeixen aquells alumnes (i els pares, per afegitó) que encolomen al mestre la malfeineria i la falta d'hores de colze) i, també, altes dosis d'intolerància, per no dir de sentit comú i d'humilitat.
Una de les actituds que més ens sorprenen (i consti que, a hores d'ara, poques coses hi ha que ens vénguin de nou) és la reacció, irada i passional, davant alguns dits i fets que ocorren en el nostre dia a dia. Sorprenen sobretot perquè presumim de viure en unes societats obertes i cosmopolites, envoltats d'un maremàgnum d'informació i de dades espectaculars, però som incapaços de distingir i de digerir la provocació, la broma, el sarcasme, la burla, per molt de mal que facin als nostres principis. Vegi's el ciri que ha armat l'arquebisbe Antonio Cañizares, dels més carques que s'estilen dins el seu gremi, que ha fet sortir als carrers de per València un bon miler de sequaços per protestar contra el cartell que ha distribuït l'organització Endavant en què es comminava a una manifestació gai: hi figuraven dues verges ben nostrades, la negreta catalana de Montserrat i la dels Desemparats valenciana, que es feien una efusiva besada. Per bé que s'entengui que no pugui haver fer gràcia als creients de veritat (a part que la broma a costa de la imatgeria religiosa és una de les més suades i vistes de la història), aquests mateixos creients deuen pensar que l'església té millors causes per indignar-se i treure fidels al carrers. De les provocacions és millor passar-ne.
