S'ha fet un tòpic dir, i, doncs, qualque engruna de veritat hi deu haver amagada, que el món d'avui, gràcies als sofisticats, tant que manta vegades no som conscients dels perills que el mal ús o l'ús ingenu poden comportar, ginys tecnològics que se'ns posen, per uns preus diguem-ne mòdics, al nostre abast, ens permet accedir a una quantitat desmesurada d'informació, sobre qualsevol àmbit, que la majoria de vegades no és païda ni sedassada amb el seny i el judici que serien necessaris. I atès que la ignorància és força atrevida, amb l'embalum de noves arreplegades a la xarxa, ens penjam sense manies el títol de més savis de la tribu; cap vergonya ens fa, posem per cas, alliçonar el metge a qui hem acudit perquè ens redreci la salut, o discutir-li les bondats de la teràpia que ens pugui encomanar.
Un dels principis que solien regir l'educació que molts hem rebut era la discreció, no intentar mai passar-se de viu, ja que sempre, al final, hi ha qualque més espavilat que tu, i et pot deixar en ridícul. Ens varen ensenyar a respectar les jerarquies i els escalafons; és clar que els qui més saben es poden equivocar i fer en qualque avinentesa una llenegada; avui pareix que tothom vol tenir dret a dir-hi a la seva i que els parers tenguin el mateix valor. Tothom presumeix de saber de tot; si es grata a fons, són ben pocs els agraciats amb la saviesa i, per paga, solen callar.
La disbauxa informativa s'ha estès arreu; no hi ha racó en què no hi arribin els esquitxos. Sense anar més enllà, en un terreny tan bàsic per al nostre esdevenir quotidià com és ara l'alimentari. Entre altres conseqüències, pareix que tenim assumida l'obligació de fer veure que som un sibarites dels de tota la vida, haver tast les menjues i les begudes més exòtiques del món o haver freqüentat els restaurants d'última generació. Ja ve, aquesta tendència, des dels vuitanta, quan pareixia que havíem posat el turbo envers la modernor de veritat, i molts (ens va agafar encara entre la vintena i la trentena) vàrem haver de fer un reciclatge urgent quant a gustos culinaris. Fins i tot la cuina es va convertir en un objecte de reflexió intel·lectual; de ser una activitat, diríem, natural era susceptible de ser passada pel filtre de la cultura. Volíem ser tan moderns que fins i tot ens va passar pel magí renegar, per antigues, pel seu olor de societat girada al passat, dels plats que havíem menjat sempre a casa; a tots els trobàvem qualque defecte, uns fonaments de migradesa i d'austeritat que no s'adeien amb els nous temps. Ara ens temem de la nostra estupidesa; avui enyoram d'allò més aquelles menges elementals i bàsiques, en què de tot es treia profit; mai més no les tornarem a menjar.
Una de tantes paradoxes del nostre món és el contrast entre l'abundància, diversitat, i qualitat del menjar i la deficient alimentació que, en general, duim. Els experts en diagnostiquen les causes; les presses a què ens sotmeten els horaris laborals, la tecnificació de la vida quotidiana, la globalització, la barreja mateixa d'opcions alimentàries (les diferents dietes que hi al mercat en són una mostra), la poca aptesa culinària, la sempiterna falta temps que se sol posar com a excusa, cosa que, entre altres, té com a conseqüència el malbaratament diari de tones de menjar, gairebé tres milions a l'any. Si fóssim optimistes diríem que amb una mica d'educació, bona voluntat o el replanteig d'hàbits es podria capgirar la situació. Però no en som, d'optimistes.
