El monument de sa Feixina

Amb el temps, tot s’esvaeix cantava Leo Ferré, però a voltes no és així. Fa quasi set anys vaig fer, a instància de la regidoria de Cultura de l’ajuntament de Palma, un informe sobre el monument de sa Feixina. El tema ha retornat i després dels avalots, voldria, per exemple, escoltar alguna cançó “per... oblidar tants consells plens de bona intenció... Una cançó... ben senzilla... Una cançó fugissera”. Entre el caramull de desitjos, mai s’hi escolà el que ara faig. Succeeix, però, que un dia sí i un altre també, “el” monument reapareix; no és, senzillament, un monument, és ell, l’únic. No recordo tanta preocupació patrimonial en conjuntures recents.

“[No] desescric [el que vaig escriure]”.

La llei de memòria històrica (LMH) i el monument. Dos informes i una simulació (setembre 2009 - gener de 2010). L’any 2009, per respondre a sol·licituds pel compliment de la LMH de 2007, l’ajuntament de Palma simulà emprendre el camí. L’enderroc de l’obelisc de la plaça de la Porta de Santa Catalina ben bé pogué obeir a algun “suggeriment” a més de a “reparar la memòria”. No succeí res a despit de la peculiaritat de l’element; la seva aparença era discreta i no omplia “els ulls pel seu volum”, d’aquesta funció ja se’n ocupava el monument al creuer ‘Baleares’. Bé, demanem informes i ja ho veurem. Foren dos els emesos; teòricament cobririen l’article 15 de la LMH. Un, a càrrec de la que subscriu, es centrà en el valor patrimonial; l’altre anà a compte de dos professors de Dret. Respectivament van merèixer la qualificació de “no apte” i “apte”.

El 09/09/2009 el vaig signar. Foren mesos de treball, d’incertesa, patiment i continus viatges a l’indret. La conclusió: el monument no reunia condicions per assolir valor històrico-artístic ni històric, segons els paràmetres que vaig calibrar. No vaig accedir a l’altre informe, no se m’acudí ni pensar-ho, però l’actuació no fou recíproca. El segon, anomenat “dictamen”, es lliurà després. Sobre l’assumpte patrimonial manifestà que no era impediment que no gaudís de cap de les figures de protecció contemplades en la llei de patrimoni; era extret del meu informe, el qual tot seguit deia: “Ni el valor històric ni el valor artístic poden esdevenir un refugi... per encabir-hi allò que... ens resulta incòmode o problemàtic... L’art... no és l’aixopluc de tot... tampoc el patrimoni ho engloba tot”. El “dictamen” complagué als comendataris; admetia la resinificació del monument i fou la base del decret de batlia (20/01/2010) per justificar la seva perdurabilitat. Si “el govern municipal ocultà la materialitat del monument amb una ficció, per la via d’una mascarada”, era “lògic” que fes el mateix amb un informe no grat: el meu. De l’ardit i/o ocultació m’he assabentat fa poc. No és una circumstància excepcional, al marge de qui governi (governar no és el mateix que “manar”) i de qui t’hi impliqui, la beateria o altres fenòmens.

I ara què? Alguns encara venim “d’un silenci... que no és resignat”. És possible que no enfoques l’informe amb prou encert, és possible que errès... No obstant, segueix pensant que el monument s’emmarca en la consideració del no patrimoni.

Els veredictes en favor de la preservació.

Són diversos i no sempre formulats des d’una “mirada innocent” (E. Gombrich). Record els següents. a) La subscripció popular; és un dir. b) Les pedres no tenen ideologia; sobretot quan s’han sotmès a un camuflatge; a més, de quins tipus d’ideologia estem parlant? c) Forma part de la memòria. No convé ometre la complexitat dels termes “memòria” i “identitat”. d) A Itàlia es mantenen edificacions fetes sota el feixisme: faltaria més! (De les construccions del nazisme crec que no se’n ha parlat, tampoc s’ha albirat la possibilitat d’incloure les del totalitarisme soviètic) e) Ni a Itàlia ni a Alemanya passa res amb aquestes qüestions, ai las! Les aportacions sobre l’ús (i abús) de memòria i cultura són nombroses i recents. f) S’han barrejat, sense cap contextualització, èpoques i llegats diversos; això no val, inclús pel joc de l’amagatall hi ha regles! g) És un testimoni pel futur; sí? què ens queda d’ell?; el què fou o el que s’ha decretat que fou?

Un argument ens ha esbalaït: “El descobriment d’un nou i fulgurant estel en l’arquitectura mallorquina: Francesc Roca Simó”. És usual encarar les imatges de Can Casasayas de F. Roca (edificis acabats per G. Reynés) i de Can Milà de Gaudí (Diario de Mallorca, 24/05/2016). L’esglai esdevé de la hipòtesi que el primer pogué inspirar al segon. Esforça’ns, doncs, per estudiar l’avantguardisme de l’artífex illenc; és una tasca urgent perquè l’estatunidenc G. R. Collins en el recull bibliogràfic de 1973 comptabilitzà l’existència de 3.000 estudis sobre Gaudí. Des de llavors, s’han més que triplicat.

La consulta de fonts documentals avorreix, no obstant és profitosa per conèixer que el projecte del monument no era desproveït de la retòrica corresponent. I si llegim un poc sabrem que respongué a la normativa dictada pel ministeri de Governació al respecte.

Coda: Algú, crec, ho ha dit; no tinc present qui; li demano disculpes per l’apropiació. I si sa Feixina es declarés sòl urbanitzable, no es tancaria el tema?

* Professora d’Història de l’Art