El diccionari Alcover-Moll recull el terme "quemullar" i el defineix així: "Coca o altres pastes destinades a sucar-se en xocolata o cafè amb llet". Tot i que el mot és endèmic de Mallorca, el de l´Institut d´Estudis Catalans ja l´ha acceptat amb una definició equivalent, només que hi té en compte el gelat.
A mi, a la paraula "quemullar", pronunciada "quemuiar", no em sembla gaire eufònica, però és d´aquests mots que donen caràcter a una llengua perquè no sols hi aporten una forma significant, sinó que hi configuren un significat propi, i per això no tenen equivalent exacte en altres idiomes. Si volem traduir "quemullar" a una altra llengua, hem de recórrer a un circumloqui. L´excel·lent diccionari català-castellà de Francesc de B. Moll, com a equivalent de "quemullar", dóna "pasta", que només s´hi aproxima.
Les normes d´etiqueta que regulen el comportament a la taula exclourien el terme "quemullar" justament perquè proscriuen l´acció que el mot designa. Dit més clarament: no és correcte mullar coca, magdalenes i altres exquisideses semblants dins la tassa de xocolata o cafè amb llet. Si voleu combinar una cosa amb l´altra, heu de prendre una porció de la pasta en eixut i després pegar un glopet del contingut de la tassa.
Jo som partidari fervent de les bones maneres, en la conducta general i a la taula en particular. Així, per exemple, consider una grosseria agafar una cuixa de pollastre per l´os i anar-hi clavant mossegades fins a deixar-la pelada. Fins a una època més aviat recent (no em faceu precisar més), els reis i tot menjaven d´aquella manera. A la cort de França, la forqueta hi va esser desconeguda fins que la reina Catalina de Médici, esposa de n´Enric II, la hi va introduir.
A mi, no em fa gens de mal efecte que qualcú mulli un tros d´ensaïmada dins la tassa de xocolata. S´ha repetit molt, i perdonau-me si ho retrec, que el rei Alfons XIII ho autoritzava expressament.
De tota manera, jo entenc que l´operació de menjar difícilment se pot fer amb elegància, com en general les funcions fisiològiques, les poques que l´espècie humana comparteix amb els irracionals. A tot estirar, observant algunes regles, podem aconseguir que la nostra conducta a la taula sia més poc animal. Hi compten les característiques de cada menja. Segons uns coneguts meus ben informats, una de les persones més refinades del món de l´alta societat és la senyora Isabel Preysler. Doncs bé, no sé què pagaria per veure-li menjar un plat de spaghetti, com m´agradaria veure participar d´una caragolada o una calçotada la reina d´Anglaterra.
El món, però, no em fa costat amb aquestes subtileses. La televisió, que hauria d´esser escola de bons costums, dóna exemples freqüents de grolleria, sobretot a la publicitat: per anunciar un iogurt, una crema o una maionesa, fa sortir una senyoreta que hi mulla el dit i després el se llepa amb expressió de golafreria, sense comptar que, amb el temps, aquella poncella a la flor de l´edat se convertirà en una vella que, si no evita certs gestos, serà repugnant. I com ella tots els qui la imiten.
Llepar-se els dits és un gest lleig. A mi em molesta que, per elogiar un menjar, em diguin "te´n lleparàs els dits". A ca nostra no érem especialment refinats, però sempre vàrem menjar amb cobert. I si jo tenia un ninet, procuraria que no li faltàs llet, però li mostraria de servir-se del torcaboques.
*Filòleg
