Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Alícia al País de la Bellesa

El passat 12 de maig vaig assistir a la representació d'una obra de teatre prou especial. Es tractava de la versió que l'alumnat de l'IES Guillem Sagrera va fer de la popular obra de Lewis Carroll Alícia al país de les meravelles, tot adaptant-la al context de l'institut on estudien i traslladant les nombroses fantasies i situacions de la trama a les seves vivències personals, tant a nivell d'alumnes com amb la seva relació amb el professorat. El muntatge, que forma part de la programació de la "Mostra de teatre escolar" que cada any organitza l'ajuntament de Palma mitjançant el seu departament de Dinàmica Educativa, s'insereix en allò que el propi claustre denomina com a "teatre solidari", una divertida activitat extraescolar a través de la qual els alumnes aprenen valors i els encomanen entusiàsticament a aquells que més els necessiten, normalment col·lectius que treballen en l'àmbit d'alguna dolença o discapacitat inhabilitant.

Enguany ha estat el torn de l'Associació Balear de l'Esclerosi Múltiple (ABDEM), una entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia neurodegenerativa, que afecta bàsicament el sistema nerviós central. És també coneguda com la "malaltia de les mil cares", atès que no totes les persones afectades experimenten els símptomes per igual ni amb la mateixa intensitat. No se'n coneixen la causa ni la cura; únicament se sap que afecta més a les dones que als homes, en una proporció aproximada de tres a ú. Quant a la incidència entre la població, són al voltant de 1.100 els casos comptabilitzats a les Balears, 47 mil a l'Estat espanyol i 2,5 milions en tot el món. Els símptomes són d'allò més divers: problemes visuals, tremolor de mans, debilitat i fatiga extremes, paràlisi parcial o total d'una determinada zona del cos, pèrdua de coordinació en els moviments... Crida també l'atenció la franja d'edat en què es manifesta, normalment entre els vint i els quaranta anys, és a dir, en plena eclosió de l'edat adulta.

Potser per això els joves i les al·lotes de l'IES Guillem Sagrera han decidit apostar per una obra de teatre de l'absurd, un espai de fantasia on són possibles alhora la transgressió i la màgia, el desvergonyiment i la compassió. Un dels moments àlgids de la representació té lloc al principi, quan la protagonista cau al fons d'un avenc rere d'un teló la vida, potser que mostra únicament la seva silueta. En el seu vertiginós descens, Alícia és només una ombra, una veu que expressa les pors i incerteses del món en què li ha tocat viure, fins arribar a un lloc ple de criatures estranyes i fins a cert punt esbojarrades. A partir d'aquest moment desfilaran elements i situacions propis de l'àmbit docent en què els alumnes han decidit situar la trama: la secretaria del centre, la direcció, les aules, els professors, les notes, les amonestacions... Tot plegat resulta una magnífica reivindicació de la diversitat, un fresc delirant i divertit on l'espectador endevina una intencionalitat que va més enllà de la pura i vana comèdia. Perquè es tracta, insistim-hi, de teatre "solidari", és a dir, d'interpretació, veus i gestos que tracten en tot moment de transmetre empatia a balquena, amples embostes de generositat que omplen a pler el cabàs de les inquietuds i anhels més pregons.

Hi ha moments especialment brillants, com ara la deliciosa recitació del poema El pi de Formentor, amb un lèxic totalment transgredit però respectuós amb el format i la cadència de l'extraordinari poema de Costa i Llobera. O el diàleg final, en un racó humil i fosc de l'escenari, d'Alícia amb el Moiximan, el trist caiman al qual la resta de companys menyspreen i rebutgen perquè no és un ca com ells, defugint així la uniformitat i els rígids codis identitaris...

Tots som d'alguna manera Alícia, sembla ser el missatge reivindicatiu i esperançat dels joves actors del Guillem Sagrera. No debades, en una altra aconseguida escena, la pròpia Alícia és objecte de reproducció en múltiples versions de si mateixa mitjançant la fotocopiadora del centre. El resultat és un esplet d'al·lotes enjogassades i rebels, alícies en essència però plurals en forma i contingut. Un mirall, en definitiva, de la diversitat en què vivim i que no sempre reconeixem, especialment quan aquell que romp el motlle la còpia defectuosa, o amb poc tòner és algú discapacitat o simplement diferent.

Compartir el artículo

stats