Una de les dèries de la societat actual, ociosa i en què, se suposa, el benestar cavalca a l'ample, és la del culte al cos. Ben a diferència de les societats del passat, abans que res les d'àmbit rural, en què la crema de calories es donava en la realització de les feines més o menys habituals, ara, hi ha excepcions és clar, anar al tall no representa un desgast físic tan notable; la mecanització i la tecnologia, per sort, ho han permès. Fent passejades pels afores, tot contemplant el poc personal que treballa al camp és possible, per exemple, veure tractors laborant la terra ornats amb uns tendals que impedeixen que el sol pegui de ple, i el llaurador amb auriculars potser gaudint, via mòbil, de la play list preferida. Ja no parlem de la qualitat i de l'abundància en els menjars. I els nombrosos esdeveniments, per paga, en què la menjua hi té una presència i eix centrals.
De ser una activitat benefactora (no sortim de la consulta de cap metge en què no se'ns recomani fer qualque activitat esportiva, evitar els excessos en el menjar i en el beure, preferir la fruita i la verdesca a d'altres aliments més sucosos) la cura del cos s'ha transformat en una obsessió i, com qualssevol obsessions, pot arribar a ser perillosa. Les carreteres estan estibades de ciclistes sotmetent el cos a quilometratges inhumans, i de corredors de peu forçant la maquinària per a la propera carrera, que han, per cert, proliferat com a esclata-sangs. Els gimnasos són també un negoci d'allò més normal en els paisatges quotidians de pobles i ciutats. Hi ha soterrat, potser, el vell ideal de l'eterna joventut; el mal és que disposam de mitjans i sabers que pareix que ho poden fer possible; o això és el que, de manera ingènua, ens pensam o ens fan creure. Supòs que, a mesura que anam sumant anys, el cor s'entendreix i es fa més fàcil que ens aixequin la camisa; així, després que ens hagin fet desaparèixer un bon grapat d'arrugues, o de taques que passegen per la pell, gràcies a la sofisticada cirurgia actual, ens feim la beneïda il·lusió que ens hem esborrat uns quants anys de damunt. Costa acceptar certes evidències, aquesta és la veritat. Potser és pitjor dissimular-les.
No fa gaire, dos professors universitaris, Carl Cederström i André Spicer, han publicat un llibre, The wellness syndrome, en què denuncien el fet que el benestar en general, la cura desmesurada del cos en concret, s'hagi convertit en gairebé una obligació i, a més, una categoria moral; de fet, són un dels comptats valors a l'alça de la societat actual. Consideren que és una manera subtil, una més, que té el capitalisme despietat d'incidir en les nostres vides; el benestar forçat seria una manera de fer-nos, com a individus, responsables de gairebé tot; si duim, posem per cas, una mala vida, mostram uns pocs quilets de més, no refusam el plaer d'assaborir adesiara un havà de marca o un gintònic ben preparat, això de fer una mica d'esport ens fa una peresada, tot plegat pot fer que no estiguem, a l'hora de pencar, al cent per cent, i l'empresa minvi en producció. Hi ha empreses, d'altra banda, que fa temps que proposen com a obligació el seguiment d'unes pautes de comportament més enllà de l'horari laboral, com són ara les hores de son; pareix esser que ho comencen a posar en pràctica algunes universitats americanes. Una altra conseqüència seria que es fomenta l'individualisme, cosa pot interferir en els assoliments de propostes i millores col·lectives. El més beneit del poble conclouria que es tracta d'una altra de les contradiccions del sistema; ens volen bon i sans per fotre'ns encara una mica més.
