Segons l'article d'En Matías Vallés titulat "Miquel Duran, liberal", publicat el 14 d'abril, el catedràtic que ens acaba de deixar havia afirmat: "Según la Biblia, Cristo nunca se rio". Si la citació és literal, no acaba d'esser exacta. Sí que és cert que la Bíblia no diu enlloc que Jesucrist rigués, com constata en canvi que va plorar qualque vegada; però no nega que rigués mai. És un assumpte, doncs, que deixa a l'aire, com n'hi deixa tantíssims: els Evangelis no donen cap detall sobre la seva constitució física: si era alt o baix, atlètic, pícnic o leptosomàtic, quin número de peu calçava, de quin color tenia els ulls i els cabells, i no sabem de quin grup era la sang que va redimir el món.
Com no podia esser d'altra manera, els estudiosos han fet càbales sobre alguns d'aquests punts, sense arribar a acords. Per exemple, discrepen sobre si era lleig o ben carat, curiosament aportant dades bíbliques uns i altres. Els artistes l'han representat de maneres diverses, totes gratuïtes. Naturalment, tendeixen a afavorir-lo, que per qualque cosa són artistes.
Certament, no hi falta qui assegura que Jesucrist no va riure mai. A tot estirar va somriure, diuen, perquè la rialla fresca era incompatible amb la seva divinitat. Per conta, el meu parer al respecte és que Jesucrist va riure cada vegada que en va tenir motiu, sense reprimir-se. Tractaré d'argumentar-ho.
Abans de tot he de precisar que qüestions com aquesta se refereixen a qui els entesos en cristologia anomenen el Jesús històric, que no s'identifica amb el Crist de la fe. El Crist de la fe és una figura que la religió cristiana ha construït partint principalment dels evangelis i completant-la amb la tradició, la doctrina dels teòlegs, etc. És una figura esquemàtica en tant que se limita als trets que compten per al missatge espiritual que transmet, per al qual no és pertinent si va riure o no.
Però en Jesús, hi ha un personatge real, situat en el temps i l'espai, que va conviure amb les persones del seu entorn: el Jesús històric. I és del Jesús històric, de qui té sentit demanar si reia o no. Aquesta dada interessa, com qualsevol que ajudi a perfilar com era la seva personalitat.
El catecisme ens ensenyava que Jesús tenia dues naturaleses: la divina i la humana. El riure, com tants altres aspectes d'ell, pertanyen a la humana. Aclarit això, la resposta és clara: més poc o més molt, Jesús devia riure quan li venien rialles. ¿Com podem pensar que, en tota la seva vida, no va tenir una sola ocasió d'esclatar en una riallada franca? Ni a les noces de Canà? ¿Ni quan dinava i se feia amb personatges poc formals com ara publicans i prostitutes? I sobretot: ¿no diu l'Epístola als Hebreus que Jesús era en tot igual a nosaltres fora en el pecat?
Riure és propi de l'home i el riure el distingeix de les altres espècies animals. Ho deia Aristòtil i ens ho han recordat altres savis, entre ells Rabelais. Finalment, no tenim per què suposar que Jesucrist se privàs dels grans beneficis que el riure a les totes proporciona a l'organisme.
* Filòleg
