Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Fer d'advocat

La literatura, el teatre, el cinema i, en general, les diverses manifestacions creatives han tractat amb profusió, en qualsevol època i lloc, de l'ofici d'advocat. Per alguna raó, la figura de l'advocat atreu gairebé fascina o provoca rebuig, però, en qualsevol cas, s'erigeix en un focus d'atenció. En efecte, bé sigui des d'una perspectiva grotesca, idealitzada, de baixos fons o moralment altiva, l'advocacia ha estat i és el motiu central d'innombrables produccions. A la vida quotidiana es constata, tanmateix,que el consell i l'assessorament legals i la defensa davant els tribunals és quelcom que per a una gran majoria de ciutadans esdevindrà en algun moment entre necessari i imprescindible. L'advocacia es presenta, així doncs, com a argument creatiu d'abast ampli i, ensems, com a realitat palpable que s'imposa cada dia.

En els darrers temps assistim a un progressiu i, pel que sembla, irrefrenable fenomen que consisteix a relegar els advocats o a atribuir-los un paper irrellevant o secundari. Gairebé tot serveix. Des de la promulgació de lleis en les quals la relegació s'efectua de forma expressa i inequívoca, fins a la diversitat de supòsits en què manen les implacables vies de fet. Es prescindeix, doncs, de l'advocat tant com es pot. O se li atorga una funció entre accessòria i marginal. O s'esdevé que és reemplaçat sense reserves per qui sigui. Si la psicologia era tradicionalment l'àmbit de coneixements del qual una universalitat de persones es creia dotada i feia gala, avui l'advocacia sembla cridada a ocupar aquest lloc de dubtós privilegi.

Analitzada la qüestió des d'una visió corporativa, la defensa de l'exercici professional ha estat abandonada a sa dissort. Ningú no reivindica l'espai natural de competències que es comprimeix sense aturall sota la pressió d'altres professionals que s'autoconsideren perfectament capaços de fer allò mateix que fan els advocats. I ningú, al cap i a la fi, no s'enfronta amb l'intrusisme, que es fonamenta en l'habitud, en els fets consumats i en les ambigüitats i els sobreentesos que creen els mateixos interessats en aparèixer com allò que no són. Per què si parlem d'una professió que té com a objecte de coneixement les lleis el ciutadà hauria de poder distingir entre els professionals qualificats en aquest camp i els altres que no hi estan. I la qualificació en dret, convé insistir-hi, només la confereix el títol universitari de llicenciat o, ara, graduat en dret. Hi manca sens dubte ja s'ha dit l'acció corporativa, però també una extensa pedagogia sobre quines són les competències exclusives dels advocats. I sobre qui està formalment capacitat per a l'assessorament legal i la postulació processal davant els tribunals.

S'ignora quan i on va morir el prestigi que es deia secular de la professió d'advocat i sa més recent conceptuació com a instrument idoni per a la realització del valor constitucional de la justícia. O potser tot això no era res més que pura retòrica (afirmem-ho sense interrogants: no era altra cosa que pura retòrica). Avui no és preceptiu que el ciutadà s'assisteixi d'un advocat per a una multiplicitat d'actuacions que se segueixen davant els tribunals. Només a títol exemplificatiu, la recent llei de la jurisdicció voluntària prescindeix de l'assistència d'advocat en una gran majoria de supòsits. Allò cridaner és que, en lloc de preveure un article que estableixi la voluntarietat o la obligatorietat genèrica de l'assistència lletrada amb les inevitables excepcions, s'ha optat pel camí invers, de tal manera que en cada capítol es precisa sense demora que l'advocat és innecessari. Al marge de la molt deficient tècnica legislativa que això patentitza, sembla que el redactor de la llei ha volgut emfatitzar el caràcter prescindible de la feina de l'advocat amb una aclaparadora repetició, perquè no es suscitin dubtes. Vet aquí que fins en vint-i-un articles es diu que la intervenció de l'advocat no serà preceptiva en les actuacions de què es tracti. Gràcies, ho hem entès. Amb una vegada, n'hi havia prou.

Si algú es demana amb raó com i qui promourà l'acció davant els tribunals en els supòsits en què una llei diu que l'advocat és innecessari, la resposta és doble. Per un costat, els advocats els substituiran els models normalitzats (vulgarment anomenats impresos) que el Consell General del Poder Judicial ha publicat sense retard en diferents seqüències i per a diferents actuacions. Aquests models ho avancem provocaran necessàriament les repetides intervencions dels tribunals per completar la informació que el ciutadà els proporciona. Per l'altre costat, l'espai que els advocats deixen lliure l'ocuparan els professionals i assessors de diversa índole que es relacionen amb un gran nombre de persones precisament per la classe d'activitat que desenvolupen.

L'oferta es presenta clara: no s'amoïni que aquest imprès seré jo qui li ompliré. I com que els tribunals han d'actuar d'ofici a partir de la petició normalitzada, traguem altres dues conseqüències gens temeràries. Un increment exponencial del treball de l'oficina judicial perquè per cobrir els dèficits de la petició només comptarà amb el mateix ciutadà promotor, sense intermediaris, i una progressiva i lamentable estandardització de les resolucions dels tribunals. En definitiva, les lleis que fan això, que foragiten els advocats, ignoren que els interessos implicats podem ser, en acte o en potència, de molt alt valor per al ciutadà sigui quina sigui la transcendència aparent que tingui l'afer concret. I,encara, aquestes mateixes lleis ometen considerar també quelcom que tots els advocats sabem: allò que avui es diu o deixa de dir-se condiciona el futur. I en molts casos el condiciona de forma definitiva.

Compartir el artículo

stats