Fa pocs dies, després dels brutals atemptats terroristes de Brussel·les, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va responsabilitzar el govern de la Unió Europea de la manca de preparació i sincronia dels diferents estats per fer front i prevenir l´amenaça terrorista. Així mateix, el primer ministre francès, Manuel Valls, va reclamar una col·laboració més estreta entre les serveis secrets. Com sol succeir quasi sempre, després de successos tan luctuosos, hom en fa la interpretació de les causes i en predica les solucions d´acord amb els seus interessos partidistes. Per a uns, la política a aplicar tracta d´estimular els europeus, també electoralment, per a que ens tanquem dintre les nostres fronteres, destruïm la lliure circulació interior i endurim les polítiques d´immigració i assistència. Però aquesta estratègia política porta aparellada el creixement de la xenofòbia i de la islamofòbia. L´Europa dels nostres dies està exhibint una feblesa (avui quasi ningú ja parla d´una hipotètica Constitució política per al conjunt dels pobles o nacions que la integren) que és la pitjor cara que es pot mostrar a un enemic existencial.

Ara mateix, molts, d´entre la gent del carrer, pensen que qui vertaderament està guanyant la batalla és l´ISIS (sigles de l´Estat Islàmic en anglès). Els musulmans residents, inclús els de llarga durada, innocents en la seva majoria, en la mesura que són objecte d´un tracte recelós i per això, excloent, corren el risc de radicalitzar-se i incrementar el suport a l´islamisme militant o, simplement, perdre interès en europeïtzar-se. Un exemple paradigmàtic d´aquesta política és la que practica Donald Trump. Aquest aspirant a la Casa Blanca vol resoldre el problema del terrorisme amb mesures elementals i al·lucinants. La primera consistiria a fer fora tots els musulmans d´Estats Units com sis tots fossin jihadistes. La segona en executar tots els parents dels terroristes. Amb aquestes idees delirants hom hagués acabat amb ETA expulsant tots els bascos del seu país o foragitant tots els que estan a favor del dret a decidir del territori català.

Altres, amb una visió més objectiva i oberta llancen un missatge diàfan: els vencerem amb la llei i solament amb la llei. Es tracta, doncs, d´armonitzar la lluita antiterrorista per a aconseguir ser més eficaços i concordar les directives en matèria penal. Com podem guanyar els europeus aquesta guerra? Evidentment, ningú no té la barreta màgica per solucionar, de cop i volta, una problemàtica que, per les tràgiques dimensions i doloroses conseqüències, cada vegada que colpeja un país d´Europa estableix més punts de connexió entre els diferents estats membres que totes les declaracions polítiques benintencionades, projectes i tractats que fins avui s´han pregonat. No hi ha receptes per a enfrontar-se a l´amenaça del terrorisme. Es tracta d´un fenomen d´una tal complexitat que no tindrà una solució única. El més plausible apunta a que la dissolució del terrorisme islamista es doni quan el mateix món àrabo-islàmic s´hi posicioni en contra des del seu si. Ara bé, les mesures de control anunciades basades en les mateixes receptes de sempre (nous aparells sofisticats de guerra, bombardeigs a les zones més propícies al conreu del terrorisme jihadista, amb tota la seqüència d´efectes col·laterals, víctimes innocents...) favoregen aquest lloable objectiu?

(*) Historiador i president d´Esquerra Republicana