Amb en Miquel i na Marina m'uneixen moltes coses, i no precisament irrellevants. La darrera vegada que els vaig veure va ser el passat 2 de març, al tanatori de Son Valentí de Palma. A en Miquel en Miquel Ferrà i Martorell, per a més senyes me'l vaig trobar tan bon punt vaig entrar en aquest recinte funerari: estava d'esquena, fent les gestions adients amb l'empleada de torn, després del recent traspàs d'un ésser estimat. No era una persona qualsevol, qui havia marxat. Era el seu fill Guillem, en Guillermo, com el coneixen afectuosament al Centre Gaspar Hauser, on estava atès a causa de la seva discapacitat, relacionada amb l'autisme.

Record que li vaig posar la mà dreta damunt l'espatlla, per tal de fer-lo avinent de la meva presència. Ell es girà i em fità sorprès, com si el fet de ser allà li vengués una mica de nou. "T'acompany en el sentiment", vaig dir-li, tot i que allò que el cos em demanava era transmetre-li d'alguna manera que no patís, que en Guillermo ja devia córrer a les totes amb altres infants blaus com ell. Tenia ganes d'explicar-li que entenia perfectament com se sentia, que els que hem passat per un tràngol semblant sabem com en són, de durs, aquests moments. En Miquel, per tota resposta, em va adreçar un sobri i amable "gràcies per venir" que condensava moltes coses. Vaig comprendre tot d'una que en aquell moment les paraules eren sobreres i em vaig adreçar a la sala de vetlla, on la seva dolça esposa Marina i la seva filla, també de nom Marina, romanien assegudes serenament, recollides en un bell silenci que encomanava dol i empatia a l'ensems. Vaig besar-les i vàrem creuar algunes paraules de conhort, núvols que travessaven l'estança per a tot seguit enlairar-se vers un cel que sabíem proper i ple de tendresa, si més no tanta com la que aquests al·lots tan summament especials ens han regalat en vida.

No sé si a en Miquel, periodista i home de lletres, rigorós en les seves col·laboracions i profundament crític amb les situacions d'injustícia que es donen arreu del planeta, li desplaurà l'atreviment que he tengut en escriure aquests mots. Si ho he fet, tal vegada més enllà del seu desig de no fer-ne un gra massa, del succés, ha estat perquè, com ell, em rebel així mateix contra el fet que comporta que criatures com aquestes se'n vagin d'incògnit, en un anonimat tan injust com dolorós. Perdona'm, Miquel; disculpau-me, Marina mare i Marineta filla, però el vostre fill i germà respectivament pertanyia a aquesta estranya i alhora selecta categoria de persones que no coneixen la maldat ni les segones intencions, tan freqüents com sabeu en les relacions humanes. És per això que m'he animat a reivindicar el seu pas per aquesta vida sense a penes conèixer-lo, tot intuint que pertanyia a aquesta categoria d'éssers pregonament transparents, tal com ens recordava el mestre i amic Ángel Rivière en el seu ja mític decàleg titulat "¿Qué nos pediría un autista?": "Les persones sou massa complicades per a mi. El meu món no és complex ni tancat, sinó simple. Encara que us sembli estrany el que dic, el meu món és tan obert, tan clar i sense embulls ni mentides, tan ingènuament exposat als altres, que resulta difícil entrar-hi. No visc en cap fortalesa buida, sinó en una planura que, de tan oberta, pot semblar inaccessible. De fet, som molt menys complicat que les persones que us considerau normals".

Aquesta planura de què ens parla sàviament Rivière és ara, si cal, més oberta i accessible que mai. Us ho dic amb el cor, des del sentiment de l'experiència compartida però també des de la certesa que el seu pas per la vostra existència no ha estat en absolut debades. En Guillermo romandrà sempre amb vosaltres, més enllà de la seva corporeïtat i finitud, podeu estar-ne ben segurs. Simplement perquè pertany a la categoria dels escollits, aquests éssers que passen per la nostra vida sense fer massa renou però que deixen en el nostre esguard la sublim i indeleble petjada de l'amor.

* President de Homes per la Igualtat Mallorca