Parlar d'autisme a Balears comporta parlar d'APNAB, l'Associació de Pares de Nins Autistes que ha tengut cura durant els darrers 36 anys que es diu aviat de donar suport a les persones afectades per aquest trastorn del desenvolupament que, d'acord amb les estadístiques, afecta ja en major o menor grau sis de cada cent nins de la població mundial. Les principals parcel·les que es veuen alterades són, per aquest ordre, la comunicació, la socialització i la imaginació, i es manifesta normalment al llarg dels dos primers anys de vida, sovint de forma subtil i aparentment innòcua per als infants que el pateixen.
Parlar d'APNAB, d'altra banda, comporta així mateix fer-ho de la que sens dubte ha estat l'alma mater d'aquesta entitat, la doctora Maribel Morueco Alonso. Ho heu sentit bé, doctora, ja que des del passat 8 de febrer na Maribel, tal com ens agrada anomenar-la als seus companys de feina i amics, es va fer creditora d'aquesta distinció acadèmica després de defensar la seva tesi a la Sala de Graus de l'edifici Guillem Cifre de Colonya de la UIB. El seu treball duia per títol "Categorías de Enseñanza. Aprendizaje para alumnos con transtorno del espectro autista". I a dir ver constituí tota una lliçó, no tan sols per als membres del tribunal, tots ells destacats experts en la matèria, sinó també per als profans que ens hi congregàrem amb la intenció de fer costat la doctoranda, que va desgranar un per un els arguments en què basava la seva proposta. Evidentment no s'oblidà dels mestres: Vygotski, Leo Kanner i, molt especialment, el malaguanyat Ángel Rivière, vertader mentor de Morueco, la qual no escatimà mostres de sincer agraïment envers el seu impagable mestratge.
Maribel va exposar el que per a ella constitueixen algunes premisses irrenunciables a l'hora d'abordar els trastorns autistes, com ara el fet que les persones afectades posseeixen una organització diferent de determinades funcions, no necessàriament una disminució d'aquestes. O la importància que en el procés de recuperació de les habilitats perdudes tenen els asertos, que vendrien a ser aquelles generalitzacions basades en la recopilació de dades i observacions sorgides en l'estudi de cada cas, i que permeten avançar en la recerca. Recalcà, tot seguint el seu admirat Rivière, que investigar no significa altra cosa que posar ordre enmig de la confusió, i que analitzar equival a donar sentit a les primeres impressions. Defensà així mateix que el bon aprenentatge és aquell que precedeix el desenvolupament i en confirma la progressió, o que la socialització extraviada comença per quelcom tan elemental com que els nins aprenguin a distingir el sí del no i somriguin de manera significativa, tot mirant als ulls dels seus mestres o interlocutors.
Segurament, tal com observaren a continuació els membres del tribunal, no estàvem pas davant una tesi acadèmica a l'ús. El seu president li retragué afectuosament que hi trobava a faltar "tablas y números", però que el seu era sens dubte un treball honest, científic i professional on les receptes brillaven per la seva absència, quelcom que sempre és d'agrair en un terreny tan complex i llenegadís com és el dels trastorns de l'especte autista (TEA). Tots en destacaren el caire profundament humà i l'escrupolós respecte cap a les persones afectades i les seves famílies, a la qual cosa Morueco respongué que la tesi presentada no eren sinó les conclusions de molts d'anys de feina a APNAB i, sobretot, el suport incondicional d'un equip de gent formidable, la majoria de la qual era present en aquell moment a la Sala de Graus.
El tribunal acordà concedir-li la qualificació d'excel·lent. No podia ser més oportuna, atès que l'excel·lència és sens dubte el tret que defineix millor la trajectòria humana i professional de Maribel. La guinda la posà Pedro al final de l'acte, un jove amb la síndrome d'Asperger una forma d'autisme lleu que, després de felicitar-la per la tesi exposada, afirmà, tot saltant-se el protocol, que tenir un fill amb autisme no era una maledicció, sinó més aviat tot el contrari. L'emotivitat havia assolit el seu punt àlgid: tots ho sabíem, fins i tot el tribunal que, alliberat definitivament de tota rigidesa i formalitat, s'havia rendit davant la sàvia espontaneïtat de la doctoranda.
La darrera imatge que acompanyà la presentació va ser un far que il·luminava un mar més aviat fosc i tenebrós, acompanyada d'unes paraules de l'escriptora Carmen Martín Gaite: "Paso corto, mirada lejana". Tots intuíem els reptes i les incerteses que albergaven aquelles aigües procel·loses, però del que no hi havia dubte és de que coneixíem a la perfecció la naturalesa d'aquell feix de llum tenaç i guaridor.
