Poca gent qüestiona a hores d'ara que estam patint un episode de sequera molt sever agreujat per unes pèssimes infraestructures hídriques. El creixement urbanístic desmesurat dels darrers anys no ha anat acompanyat d'una planificació hidràulica que permeti mantenir i preservar les nostres reserves d'aigua i això ha portat a que municipis com Sant Josep o Santanyí no tenguin aigua potable per al Servei d'Aigües. La situació és realment dramàtica i necessitam actuar. Per una família, accedir a l'aigua potable pot costar anualment des dels mil euros el metre cúbic de l'aigua envasada fins als aproximadament dos euros el metre cúbic de l'aigua dessalada, allà on arriba.
L'agricultura és un dels principals consumidors d'aigua i és el sector que més pateix. En episodis de sequera s'ha de regar més i durant més temps i l'aigua, majoritàriament de pous, està més avall i és de pitjor qualitat. Tot això implica directament en pèrdua de rendibilitat de les explotacions. A Eivissa la situació és particularment dramàtica: s'utilitza menys aigua per usos agraris que la que es perd en fuites per les xarxes de distribució. El pla hidrològic de Balears permet unes pèrdues de fins al 30%. El promig de pèrdues per Eivissa és del 29% i l'aigua per a concessions de reg és només un 10% del total. Però a més, només a sa Serra Grossa, la massa d'aigua subterrània més salinitzada i en pitjor estat de Balears (i on el propi ajuntament ha sol·licitat formalment la declaració de sobreexplotació), una tercera part dels pous per reg estan ubicats en llocs com urbanitzacions o zones forestals prop de cases i altres llocs on és impossible la pràctica agrària.
Una mala qualitat de l'aigua d'abastiment urbà impossibilita que després es pugui depurar adequadament i el destí d'una aigua que hauria de tenir i donar molta vida és abocar-se al mar, en ocasions mal depurada i creant problemes molt greus al sector turístic.
I per si tot això fos poc, tenim les dessaladores de Ciutadella i de Santa Eulària per estrenar des de 2012 i amb uns sobrecosts de 24 i 16 milions d'euros cadascuna. Tenint en compte que aquestes dessaladores es realitzaren a iniciativa de Jaume Matas i vistos els recents casos de sobrecosts d'Acuamed, encara algú podria pensar que l'objectiu real d'aquestes obres no era el subministrament d'aigua.
Som la primera generació que no té lliure accés a l'aigua potable de forma gratuïta. Perquè en temps passats, totes les generacions que ens han precedit, han establert els mitjans necessaris per gestionar l'aigua i garantint l'accés per tothom a l'aigua de qualitat, sempre amb les tecnologies de cada moment.
Necessitam recuperar l'aigua. Els darrers trenta anys han estat fatals en matèria de planificació dels recursos, ja que els mitjans i l'actuació de la direcció general de Recursos Hídrics no han aconseguit el bon estat i l'adequada protecció del domini públic hidràulic. Per això necessitam una Administració hidràulica amb els mitjans necessaris com per acomplir aquests objectius, d'acord amb la directiva marc de l'aigua de la Unió Europea.
Més mitjans ja sabem que implica més diners, i aquesta és l'excusa que sentim des de fa anys, però realment tot és una qüestió de prioritats. Una activitat quotidiana com anar amb cotxe al centre urbà i pagar pel temps que aparques ens hauria de fer reflexionar sobre què és primordial. Si els ajuntaments recabten quantitats importants de diners (només a La Savina, a Formentera, en sis mesos es recabten més de 120.000 euros per les zones blaves) és només perquè els usuaris, que a més paguen impost de circulació (només Cort recabta més de vint milions d'euros a Palma gràcies a aquests tributs), estan plenament conscienciats que els aparcaments en aquelles zones són un recurs limitat que s'ha de controlar i regular per tal que sigui accesible, evitar males pràctiques com acaparament de places i mantenir un personal i altres costs dins un sistema encarregat de vigilar l'acompliment de les ordenances i imposar sancions en aquells casos en els que no es compleix. Si tenim tan assumit que hem de pagar per aparcar, com no hem de tenir clar i reclamar que es posin els mitjans necessaris per controlar i gestionar de forma eficaç l'aigua potable, per un bé imprescindible per mantenir-nos vius, per produir aliments i essencial per a totes les activitats econòmiques? No sóc cap entusiasta de que controlin el que faig i molt menys de pagar més, però l'actual pèrdua de control sobre l'aigua em provoca unes pèrdues que superen aquests inconvenients, a més de l'incertesa pel futur per la falta de planificació efectiva amb la conseqüent depredació dels recursos hídrics.
La proposta és simple: els concessionaris, normalment propietaris de pous, hauriem de pagar una taxa fixa i una altra de variable en funció del volum extret. D'aquesta forma es cobriria el pressupost amb fons suficients per a una Administració hidràulica que pogués desplegar les seues funcions des de l'inspecció d'autoritzacionsfins a la policia d'aigües arreu de les illes. Dins aquest principi general s'hauria de fer una discriminació en funció de l'ús: des de taxes simbòliques per agricultura i ramaderia i abastiment urbà fins a altres més elevades per exemple, per a usos recreatius. La part variable hauria de premiar l'estalvi així com la reutilització o la captació d'aigua de pluja i castigar severament el malgastament. Per suposat, tots els sondejos han de tenir els elements obligatoris com comptadors, estar a la profunditat que correspon o respectar el cabal instantani i comptar amb la concessió adequada per als usos autoritzats.
Només amb mitjans, control i molt debat i participació pública es pot revertir aquesta tendència ara mateix encaminada a que l'aigua de qualitat esdevingui un bé elitista, una simple oportunitat de negoci. L'aigua ha de tornar a ser un recurs públic, accessible per a tothom i preservat per a les futures generacions.
* Enginyer tècnic agrícola, productor i formador agrari
