És ben possible que mai no ens posaríem d'acord quant al fet d'allò que vol dir ser feliç. La felicitat deu dependre de força factors, entre els quals hi podem comptar els més inversemblants. I està bé que així sigui; que de tot hi ha d'haver a la vinya del senyor. Hi ha qui se'n donarà per prou satisfet, posem per cas, si el seu equip, de l'esport que sigui, guanya tots els títols haguts i per haver, al marge que el tal subjecte sigui, se'ns perdoni l'expressió, un desgraciat en els afers vitals, diríem, més comuns; altres això deu ser un clàssic de la felicitat només donaran gràcies a la vida si els negocis i el comptes corrents (de fet, n'hi ha que no tenen altre horitzó vital) augmenten de manera exponencial; els de més enllà només viuen per presumir (cosa que, d'altra banda, no deixa de fer un molt d'enveja als qui la sort no ens és tan propícia) de les conquistes amoroses. Benvenguts siguin tots els moments feliços, sobretot aquells que s'han suat i que han comportat qualque esforç considerable. La vida és curta, i no s'ha de perdre cap oportunitat de treure-li el suc que creguem oportú.
No sempre el grau de felicitat es pot posar en les balances dels béns comptables i pragmàtics. Molts pocs, encara que, com en tot, hi ha admirables excepcions, i faríem d'hipòcrites si diguéssim el contrari, renunciaríem a tenir un feix ben gruixut de calerons, per si de cas; tot i que trobaríem també un bon grapat de ciutadans que no posarien els guanys dineraris entre les prioritats per a ser feliç; aquests, la felicitat se la plantegen en termes més espirituals, potser més ferms, més autèntics que els del comú de la tribu.
Un té la certesa que l'educació rebuda a casa, l'exemple de vida en els anys de formació, són una lliçó excel·lent sobre la manera d'encarar la nostra visió de la felicitat. Ben dejorn ens varen ensenyar que, abans que res, una passa per mirar de ser feliç té a veure el fet d'estar content amb un mateix; anar per la vida, anys i panys, demostrant allò que no ets, fent-se sempre seguit el pallasso, simulant papers de mal actor, arriba a cansar; qualque dia les màscares cauen; els qui t'envolten et fan veure el ridícul que estàs fent. El món, bé que ho sabem, n'és ple, de farsant i vividors; no fan més que restar estones de felicitat a la bona gent. Alhora ens varen ensenyar que els béns materials, la riquesa, la fama, el prestigi, així com han vengut, se'n poden tornar, i encara més de pressa. Que és el que sol passar, si ens confiam massa.
Tampoc no trobaríem cap fórmula màgica per trobar-la, la felicitat, i mira que se n'han escrites a balquena, de pàgines i reflexions sobre ella. Tant que pul·lulen arreu estudis que pretenen acotar-la en termes científics; si se'n fullegen alguns, la veritat és que les conclusions a què arriben les havien intuït fins i tot els més beneits; així, llegim que les persones que tenen parella són més proclius a la felicitat (tot i que una observació ràpida sobre els emparellats del nostre entorn habitual ho posaria tot d'una en dubte) que els solitaris. Sí que, en canvi, acceptaríem de bon grat que la salut és un component essencial per viure raonablement bé; els qui en tenen, no en són conscients, i a qui els manca la vida els és un calvari. Els humans, deia el poeta, volem més, volem en excés; no ens conformam mai, i és el que ens du, sovint, a la perdició.
