Des de la seva finqueta, l'amo en Biel s'acostava a l'hora de fer la fumada. Venia a poc a poc i com si li inspiràs un respecte especial el fet de trepitjar terra d'altri. Devia faltar poc per als anys cjnquanta. I jo, un al·lotell incorporat de fresc a la feina del camp, no perdia aquell home de vista.
El primer que marcava la seva figura era una taleca grossa i blanca que duia penjada a l'espatlla. Jo no havia vist mai una peça com aquella convertida en part de la indumentària, i aquell home la duia com a cosa seva i assumida. Mes les sorpreses no s'acabaven. L'amo en Biel arribava i s'asseia amb nosaltres fent una tímida rialleta referida, cal suposar, a la marxa general de les coses, i tot seguit treia el contingut de la taleca. Treia una bossa amb el tabac feta d'una pell de ca amb el seu pel natural, el llibret de papers de fumar, un canó de canya amb un tap i ple d'una polseta negra que ell anomenava "esca", una llenca de pedra "foguera" i un instrument metàl·lic al que deia "el foguer". Amb el foguer feia uns copets secs i esforçadets sobre la pedra, i unes xispetes encenien l'esca. Llavors encenia el seu cigarret. Jp no havia vist mai aquells ormeigs (diré que en aquell temps els homes solien dur un encenedor de metxa sovint, amb una abundosa quantitat de metxa, mentre els joves en solien tenir un de benzina).
Durant la fumada l'amo en Biel xerrava poc i, si de cas, reia una mica. I si sortien qüestions que, deixant els afers del camp. apel·lassin a dades sobre la societat o sobre "el món", l'home mig somreia, i en la seva cara hi apareixien les senyals d'una honesta ignorància. Acabada la fumada, se'n tornava a poc a poc, amb la taleca a l'espatlla i tenint cura de no trepitjat cap planta. Tornava a la seva finqueta (la record com un tros de terra primeta i aspra), que dia a dia elll treballava amb les einetes manuals de sempre.
L'he recordat pel que aquell home tenia de rigorosament simple o rònec, car s'el veia reduït a si mateix i als seus quefers invariables. Es podria dir que la resta, per a aquell home, no existia -no existia com a factor modificador de les coses-. El fet és que, si s'ha d'anar a l'essencial, per a ell tampoc no devia existir cap mena de lligam seriós entre els homes, diguem una aliança planament humana. Sols no devia pensar, ell, en aquestes coses. I no es diu això per crriticar-lo, només faltaria. Un pensa que nosaltres mateixos, malgrat viure sota pluges insistents d'oferiments i promeses a vegades, amb l'acompanyament, es diria, de flocs i banderetes, ens trobam igualment sotmesos a termes ben propis però rigorosos, uns termes del tot mesurables i quasi matemàtics que no deixen d'estar oberts, alhora, a l'inevitable abast comecial. Deu ser el que dóna més color, per defora i per dedins, a la nostra vida.
(*) Profesor emérito de Teología
