"No mataràs", diu el cinquè manament de la llei de Déu cristiana. Alguna cosa semblant diu un versicle de l'Alcorà, el text sagrat dels musulmans: "Si tu poses la mà en mi per matar-me, jo no la posaré en tu per matar-te, perquè temo Déu, senyor de l'univers". A la vista d'aquests preceptes, sembla impensable que algú que proclama la grandesa del seu déu i practiqui la religió mitjançant la qual el lloa pugui empunyar una arma i matar indiscriminadament un centenar llarg de persones. Això és el que va succeir fa poc més d'una setmana a París, per bé que la mort d'éssers innocents a causa del terrorisme o les guerres és una constant del món contemporani, no ens enganyem. L'insòlit i terrible del magnicidi de Saint Denis és que reconeixem en les víctimes algú proper en una situació quotidiana: la meva parella i jo, en el moment en què es produí la matança, estàvem sopant tranquil·lament a un local prou freqüentat i en companyia d'uns bons amics.
Tots ens hem sentit parisencs, certament. Però seria un greu error identificar l'Islam i els seus seguidors com a potencials terroristes, una generalització que ara mateix és alguna cosa més que una mera possibilitat, a la vista de les declaracions d'alguns polítics i dels comentaris que circulen per les xarxes socials i a peu de carrer. La por, en aquest cas, juga com un aliat que va en contra del discerniment i el seny exigible en les actuals circumstàncies. El sentiment de revenja i de ràbia pel succeït és comprensible, però no pot ser l'única resposta a l'ofensiva despietada del fanatisme d'Estat Islàmic, els membres del qual han demostrat el més absolut menyspreu als drets més elementals allà on han implantat la seva sinistra petjada. D'altra banda hi ha moltes preguntes a l'aire, com ara qui ven les armes als terroristes o qui finança les seves esgarrifoses incursions i malifetes. Preguntes que tenen la seva resposta en el complex entramat de les relacions internacionals, dominades en bona mesura per la hipocresia i els interessos econòmics de les potències dominants i els senyors del petroli.
Cal actuar contra els terroristes, és clar. Però també cal que reflexionem sobre el món que hem construït, on la violència i la falta de respecte generalitzats s'han erigit en els pilars en què se sustenta una societat com més va més cruel i egoista. Mentrestant faríem bé de sentir una compassió il·limitada per les víctimes, per totes les víctimes, amb independència del ban en què es produeixin. Així ho assenyalà pocs dies després dels luctuosos fets Carles Ponseti, director de l'agrupació musical Studium Aureum, en el memorable concert dedicat al compositor estonià Arvo Pärt, de factura i execució bellíssimes. Abans d'engegar els primers acords de la peça Da pacem Domine, escrita uns dies després dels atemptats de Madrid de l'11N, s'adreçà al públic per dedicar-la emotivament "als innocents que han donat la vida per la pau". No era fàcil pronunciar aquelles paraules en el context d'ira continguda abans esmentat, però segurament era la lectura que serenament pertocava, com serens i contundents són aquests versos de Thich Nhat Hanh en el poema que duu per títol Desactivau-me, prou eloqüent i revelador:
"Si jo fos una bomba / a punt d'explotar, / si m'hagués convertit / en un perill per a la vostra vida, / faríeu bé de cuidar-me. / Pensau que podeu apartar-vos de mi, / però com? Som aquí, enmig de vosaltres / (no em podeu eliminar de la vostra vida). / Puc explotar en qualsevol moment. / Necessit, doncs, que tingueu cura de mi, / i necessit el vostre temps. / Necessit que em desactiveu. / Sou responsables de mi, / perquè vàreu fer el vot / -i jo el vaig sentir- d'estimar i de cuidar. / Sé que per cuidar-me / necessitau molta paciència, molta sang freda. / M'adono que en vosaltres / també hi ha una bomba per desactivar. / Per què, doncs, no ens ajudam mútuament?".
Condemnem la barbàrie sense pal·liatius ni emperons, perseguim sense treva el terrorisme i els seus malfactors, però no deixem mai de treballar per la pau, la solidaritat i la convivència: si en prescindim definitivament, estarem cada vegada més prop de l'abisme.
* President de Homes per la Igualtat Mallorca.
