Convinguem que el procés de construcció d'un nou estat català a partir de la majoria independentista sorgida de les eleccions del 27 de setembre es troba en un carreró que no passa. Des d'aleshores, des de les eleccions, Catalunya té un govern en funcions que, precisament per aquesta circumstància perllongada en el temps, és un executiu inconsistent que se sap en precari i que es limita a gestionar com pot el present. És a dir, no té cap poder efectiu per impulsar polítiques que consonin amb la declaració aprovada pel Parlament el 9 de novembre d'enguany que iniciava el procés per a la constitució d'un estat català independent. I això és així a saber, que més de dos mesos després de les eleccions estem sense president ni govern perquè la candidatura del Sr. Artur Mas a la presidència de la Generalitat no ha rebut els suports parlamentaris precisos.
Val a dir que la situació s'explicai cap allà van dirigides totes les mirades perquè la CUP, una organització política que es defineix a si mateixa com a assembleària i que defensa l'alliberament social i nacional dels Països Catalans, descarta proporcionar a Artur Mas els vots que necessita (amb dos dels deu parlamentaris que té, n'hi hauria prou). La CUP ja ho va anunciar abans de les eleccions, això del veto a la investidura d'Artur Mas, amb la qual cosa, allunyada del terreny de l'ambigüitat tan ben estimat des de sempre per la política, es constituí, la CUP, en esclava irredempta de les pròpies paraules. I aquí estem perquè aquí seguim.
Paradoxalment, Artur Mas ha estat un dels grans valedors del camí vers la independència que un sector gens minso de la població catalana ha recorregut els darrers anys de forma accelerada. I, sobretot, ha estat qui ha dut la dreta moderada i les classes mitjanes a escoltar un discurs que fins fa molt poc els qui el pronunciaven eren titllats d'extremats sense esma i, en bona part, també a creure-hi. Tanmateix, per fer justícia convé recordar que Artur Mas no ha estat ni de bon tros l'inventor de la proclama independentista. Només va tenir la gran habilitat, sentit de l'oportunitat i esperit democràtic de recollir i fer seu el clam popular que va néixer, singularment, de la multitudinària manifestació de l'11 de setembre de 2012.
Per tant, parlaríem d'un president de la Generalitat entestat a convertir un anhel popular ideal que no compartia fins aleshores en projecte polític pautat i realitzable. I encara afegiríem que quan decideix emprendre aquest camí ho fa a desgrat d'una certa part de la base electoral del partit que liderava, que li ha retribuït per dues vegades sa gosadia (novembre de 2012 i setembre de 2015) amb notables desercions, traduïdes en una considerable minva dels vots rebuts. És a dir, quan Artur Mas ha adoptat decisions greus, de la màxima transcendència, ha considerat com a prioritari satisfer el delit democràtic del poble català ans que calibrar si aquestes decisions eren o no eren útils per al partit polític que l'aixoplugava. Al cap i a la fi, s'ha cregut allò que els partits constitueixen un instrument per a l'acció política i no pas una finalitat tancada en si mateixos.
Així, doncs, si la CUP o qui sigui qüestionen, com fan, la viabilitat d'Artur Mas per menar el procés vers la independència, potser errin a prescindir massa aviat del capital de credibilitat que ha acumulat a força de compromís ètic i democràtic. No sembla que s'hagi d'interpretar d'una altra manera el rol que Artur Mas ha exercit els darrers anys, que ja hem esmentat. El desgast personal sofert i el que resta per veniramb insults, calúmnies i amenaces de molt alta volada provinents bé de l'aparell de l'estat, bé dels mitjans de difusió i el risc, compartit amb els líders polítics més destacats, d'acabar qui ho pot ignorar! a la presó.
L'obsessió per negar a Mas la investidura com a president de la Generalitat ni que sigui per un període limitat de temps té a veure, es diu, amb les connexions de CDC amb la corrupció. I també amb el paper exercit pel Govern ara en funcions a l'hora de practicar polítiques de retallada de despesa en matèries tan sensibles com la sanitat o l'educació. Doncs, bé, anem a pans perquè amb totes dues qüestions la corrupció i la despesa social s'ha de filar ben prim. En primer lloc, que se sàpiga, Mas no ha estat protagonista de cap cas de corrupció ni recentment ni en els darrers trenta anys que fa que és en la política. Ni ha estat esmentat mai ni per la policia ni pels tribunals com a protagonista actiu o passiu de casos de corrupció. Per tant, si és injust estendre la sospita sobre els membres d'un grup pel fet que algú d'aquest grup sigui un delinqüent, si càrrecs públics de CDC han delinquit, que n'hi ha un grapat que ho han fet, això no significa que la taca hagi d'afectar tothom. Ni de prop ni de lluny. I pel que fa a la reducció pressupostària en despesa social, qui des de les mateixes rengleres de l'independentisme fa aquest retret a Mas potser hauria de repassar algun concepte clau. Vet aquí, per exemple, el de la disponibilitat i l'origen dels diners públics que s'han generat a Catalunya però que rep Catalunya de Madrid com si fos un donatiu pel qual, per afegitó, s'han de pagar interessos.
Però encara caldria afegir-hi un altre argument: CDC és un partit que si alguna cosa no ha fet mai és proclamar-se d'esquerres. Per tant, aplica polítiques més aviat de centre i/o civilitzadament de dretes, per dir-ho d'una manera entenedora. I dins el context actual, el context que configuren els resultats electorals del 27 de setembre, la pregunta sobre si és factible conformar una majoria independentista només d'esquerres es respon negativament. Això significa que en la batalla per la independència han de saber conviure partits amb sensibilitats socials diverses o molt diverses. O, altrament, el carreró continuarà sense passar.
PS: L'actualitat de més a prop entre nosaltres ens ha dut una notícia inusual per encoratjadora. És inusual que els polítics d'aquí nomenin per a un càrrec algú que estigui preparat per a la tasca que li serà confiada. Hi intervenen tants d'altres factors molt abans que l'objectivitat, la capacitat i el mèrit, que encertar-la, que l'encertin,constitueix una molt bona notícia. Tan bona com estranya. Si a més a més el designat és de Felanitx, tindrem garantides a dosis justes la rauxa i el seny, el raciocini i la intuïció. La capacitat d'escoltar i la de prendre decisions. IB3 sembla que a la fi servirà a les finalitats que la justifiquen. Un bon motiu per estar tots plegats d'enhorabona. I Andreu Manresa, també (per cert).
