Fa uns dies vaig llegir un article de premsa signat pel director del servei d'estudis de l'Organització Internacional del Treball (OIT), Raymond Torres, en el que, després de desmuntar la suposada recuperació econòmica espanyola, acabava suggerint que, encara ara, cal una "estratègia coherent i amb persistència en el temps, que permeti transitar cap a un altre model productiu. Una nova etapa que es pot obrir i es traduirà en major prosperitat per totes i tots". Em diran, amb raó, que en molts articles que Diario de Mallorca ha tingut l'amabilitat de publicar-me, cit amb molta freqüència l'OIT. Els garantesc que ni és un caprici ni un biaix pel meu currículum d'exsindicalista. Ho faig per la senzilla raó que l'OIT és l'organisme internacional que històricament menys ha errat en les seves diagnosis i previsions econòmiques, laborals i socials. Justament tot el contrari que, posem pel cas, l'FMI que és un prescriptor que acumula reiterats i sonat errors de prospectiva, entre altres, en aquests àmbits.

El cas és que, la conclusió de Torres em va fer pensat en l'error del mix neoliberal per superar la crisi de 2008, amb polítiques ja experimentades i fracassades: austeritat pels no rics i devaluació interna que, diguem-ho sense embuts, han provocat l'augment més gran de desigualtat i descohesió social de l'etapa de democràcia recuperada. Pot ser que si s'hagués fet front a la crisi, parafrasejant Albert Einstein, fent coses diferents per aconseguir resultats diferents ara no caldria parlar, com ho fa la Fundació Foessa, de "societat que descarta mentre parla de creixement". És a dir, que descarta i/o exclou persones, mentre les xifres macroeconòmiques, i dels comptes corrents d'una selecta minoria creixen.

Balears no som una excepció en l'aplicació d'aquestes polítiques de matriu excloent. Ans al contrari, de la precarietat laboral com a causa de la inestabilitat laboral (associada al model de creixement illenc súper especialitzat en turisme estacional) que, malgrat tot (amb l'ajuda de la bombolla del crèdit), permetia la integració social i, fins i tot, que els ascensors socials funcionessin, hem passat a una situació en la qual cada vegada hi ha més gent que percep rendes salarials inferiors al llindar de la pobresa i, en conseqüència, hom pot afirmar que el fenomen emergent, i amb força, és la precarietat laboral de l'exclusió.

Un component essencial d'aquesta nova precarietat excloent és la retallada salarial associada a la pèrdua de capacitat adquisitiva, la qual cosa fa que el treball assalariat cada pic serveixi menys per a superar carències materials de les persones i les llars. Això és el que queda palesat amb les dades de l'Agència Tributària referides al mercat laboral de Balears que s'analitzen en el número 61 de Temes socioeconòmics Gadeso, que podeu consultar a gadeso.org. La conclusió és clara: la precarització de l'ocupació, com estratègia per frenar la destrucció d'ocupació i crear-ne, ha funcionat molt moderadament. Per contra, allò que sí que ha funcionat a la perfecció és la devaluació salarial. Una estratègia que, en el període 2009-2014, ha provocat una important pèrdua mitjana, gairebé el 13%, de la capacitat adquisitiva dels salaris a Balears. L'estratègia neoliberal ha estat un desolador fracàs en la superació inclusiva de la crisi. Però, l'objectiu de disposar de treball low cost és un objectiu reeixit!

(*) Editor de Panorama Sociolaboral i Temes Socioeconòmics de la Fundació Gadeso