Durant aquests darrers pontificats, les canonitzacions s´han concedit amb tanta profusió que fa l´efecte d´unes rebaixes per renovació total d´existències.

Sia com sia, pareix que s´acosta la del nostre Ramon Llull i que, després de segles d´intents, ara va de ver. Aquest anunci em provoca una sèrie de reflexions que em decidesc a exposar per si qualque lector les vol compartir o, com és possible, reprovar-les.

Per començar, em deman quines deuen esser les funcions que corresponen als sants. Consultades algunes obres especialitzades, en vénc a treure en net que són principalment dues:

1ª. La de servir d´exemple als cristians en vies de formació, que són la majoria i s´hi peguen tota la vida. No veig gens clar quin exemple podem prendre de la majoria dels sants, especialment dels més destacats, com ara Sant Agustí, Sant Antoni abat (amb el porcellet), San Fernando rei de Castilla, Santa Joana d´Arc, Sant Simeon Estilita, i no cal citar-ne més perquè ja em deveu haver agafat la idea. En efecte, quin exemple podria prendre jo mateix d´En Ramon Llull? Ni me´n puc anar a convertir moros (empresa en la qual, tot ho hem de dir, va fracassar estrepitosament: no crec que en convertís ni un, i mentrestant li va tocar rebre), ni el podria imitar ni d´enfora en la producció literària per molt que m´hi esforçàs, i pensau com m´agradaria.

I 2ª. Que sien els nostres intercessors, i aquí sí que m´hi hauré d´aturar una estoneta.

De no sé quina font he tret que intercessor no té el mateix significat que mediador. La diferència hi venia explicada, però no la vaig entendre. Jesucrist és un sol mediador entre Déu i els homes (1ª. a Timoteu, 2:5), però també ho seria la Mare de Déu, i aquest títol va esser proposat per a dogma; els sants només són intercessors. Sia quina sia la diferència entre els dos termes, diria que la concessió d´una gràcia passa per una sèrie d´instàncies: del Pare, passa a Jesucrist; d´aquest, a Maria i, finalment, al sant a qui l´havíem sol·licitada, que la transmet al sol·licitant.

I ara deman, i no vaig de verbes: si Déu és el nostre pare, per què no li hem de fer directament les peticions a ell i, si les nos vol concedir, que ho faci tot dret, sense passar per tota aquella burocràcia? Si, per obtenir una gràcia, és convenient la intercessió del sant adequat (santa Apol·lònia pel mal de queixal, santa Elena per trobar els objectes perduts, sant Ramon Nonat per un part feliç, etc.), ¿no fa l´efecte que, per assegurar-se els favors celestials, se tracta de trobar enxufe, de "tenir bo"? El llenguatge popular ho entén així i, quan una cosa surt bé, deim: «no sé amb quin sant hem tengut bo», «ja deus haver tengut bo amb qualque sant» i expressions per l´estil.

* Filòleg