La mort designa l'acabament absolut de quelcom positiu i viu: un ésser humà, un animal, una planta, una amistat, una aliança, la pau, una època. No es parla de la mort d'una tempesta i sí, en canvi, de la mort d'un dia bell. La mort és un símbol destructor de l'existència. Assenyala allò que desapareix, i ens introdueix en els mons desconeguts dels inferns o dels paradisos, fet aquest que demostra la seva ambivalència. Té diversos significats: alliberadora de penes i preocupacions, no és una finalitat en ella mateixa; obre l'accés al regne de l'esperit, a la vida veritable: mors janua vitae (la mort és la porta de la vida).
Hi ha una relació entre certes plantes i la mort: el crisantem -"rosa dels morts"- i la sempreviva són flors pròpies de les corones amb què s'adornen els baguls i les tombes en els ritus d'enterrament; el xiprer, el llorer, el salze i l'heura són estada preferida dels difunts; la malva creix sobre les tombes de les bones persones, i també altres arbres i plantes, sobretot quan es tracta de sants o d'herois de llegenda. Del bé al mal, de l'amor a la mort, les plantes ho cobreixen tot.
El cicle anyal del calendari agrícola i festiu expressa la mort i resurrecció de la natura, l'enterrament de les llavors en la sembra i la seva mort en el solc, per renéixer amb la germinació; de la tardor a la primavera fins a la plenitud dels fruits; la minva del sol i del dia empès per la fosca de la nit, el nou naixement o Nadal del sol i la seva creixença fins a la vinguda de l'estiu i els focs solsticials de Sant Joan.
I ja són ben curiosos els inicis de la celebració de Tots Sants: Des del segle IV algunes litúrgies orientals celebraven una festa en honor de Tots els Màrtirs. A principis del s. VII, el papa Bonifaci IV consagrà el Panteó (de pan: tots, i Theon: déus; és a dir: "dedicat a tots els déus") de Roma a la Verge Maria i Tots els Màrtirs, assumint aquella festa. I, curiosament, "panteó" ha passat de significar temple de tots els déus, a sepultura. Més tard, Gregori III dedicà una capella a Tots els Sants; l'any 835 la festa s'estengué a Tots els Sants, i Gregori IV en fixà la celebració al primer de novembre. Al final del segle X se li agregà, l'endemà, la commemoració dels fidels difunts. En realitat, Tots Sants, fou un intent de cristianització del vell i arrelat culta pagà a les ànimes.
Antigament havia estat dia de treva: si hi havia guerra, s'aturaven els combatents i deposaven les armes per celebra la festa del dia. Avui, també, era el dia triat per vestir de llarg els jovençants, ja que, segons el calendari dels costums tradicionals, avui començava l'hivern. I per això es posaven les estores i els cortinatges, i s'encenia per primera vegada el foc de la xemeneia i es posava el braser. L'horabaixa d'avui era el moment més propici per anar a caçar tords; es creia que si el caçador començava la temporada aquest horabaixa tenia assegurada una cacera abundant al llarg de la temporada. Avui no se celebraven noces, per respecte als difunts. Segons la veu popular avui no és la festa de tots els sants que hi ha al cel, sinó de tots els que no tenen cap dia fixat per a la celebració de la seva festa, i que, per tant, no es troben al calendari. "De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja o fred o neu"; "Qui de Tots Sants a Nadal no fila, tot l'any sospira"; "De Tots Sants a Nadal, gel i pluja i vendaval"; "De Tots Sants a Sant Andreu, aigo mos doni Déu".
La commemoració dels fidels Difunts té molts paral·lelismes amb el ritus de la sembra dels pobles antics. Hi veien un paral·lelisme entre l'enterrament dels difunts i la seva resurrecció de davall la terra al cap d'un període de temps, semblantment a les llavors enterrades i ressorgides en espigues pletòriques de gra. Molts de pobles, per tal d'afavorir la força i empenta de les llavors, feien sacrificis humans i enterraven les restes pels camps. La commemoració d'aquesta festa dels difunts en aquest moment de l'any és universal i antiguíssima: ja la hi celebraven els egipcis. Aquest dia no es pot celebrar si cau en festiu: l'any en què dia 2 s'escau en diumenge, se celebra l'endemà dilluns, dia 3.
Havia estat general considerar la magrana com un representació del Purgatori, i els grans que la formen, com animetes que esperaven la gràcia de la redempció. D'aquí que es digués, en menjar magranes, que per cada gra que es menjava era redimia una animeta del Purgatori. A Menorca constituïa les postres obligades. Entre els caçadors és creença arrelada que avui no es pot sortir a caçar. Es creu, també, que la persona que mor el dia dels difunts té assegurada l'entrada al cel, per pecador que sigui. Abans el duien a l'església i s'hi estava tres dies -quan ordinàriament només n'hi estava un-. Tothom anava a pregar per ells, perquè era creença que els qui l'anaven a veure i li deien una oració es beneficiaven de la seva ventura i, a més, tenien el cel assegurat quan morien. Es creu que els qui neixen avui viuen molts d'anys perquè la mort els té molta consideració i gran estima pel fet de venir al món el dia de la seva festa. Es creu, també, que aquesta nit, el rei En Jaume surt de la Seu muntat a cavall, volta ràpidament l'illa i llavors retorna al lloc de repòs.
Era creença molt estesa que al punt del migdia, els difunts que feia poc temps que havien mort sortien del Purgatori per anar a conviure unes hores amb els seus familiars, i per això se'ls parava taula i llit, per si volien tombar-se una estona. Es deia que les animetes tenien preferència pels racons; per això durant aquests dies s'anava molt en compte a moure's per les raconades o fer net i agranar. Per tal d'il·luminar el camí de tornada cap a les tombes, se'ls encenien llums i se'n posaven damunt les tombes, per tal que no s'errassin de lloc. Per això es podia saber la quantitat de morts d'un any només comptant les espelmes que hi havia damunt cada tomba. I a fora, el xiprer, arrelat al fons de la terra i enlairant-se, com bocabadat, cel amunt, talment una mena de fantasma que es mou al vaivé del vent.
