El passat 12 de setembre va tenir lloc l'acte de lliurament de la medalla d'or del Consell de Mallorca a la institució pública Antoni Maria Alcover de Manacor. Me'n vaig alegrar molt, entre altres coses perquè sé de la bona feina que ha fet aquest consorci per tal de reivindicar i donar a conèixer la figura del que sens dubte és una de les grans personalitats de Mallorca, mossèn Alcover, l'autor del Diccionari català-valencià-balear, una de les obres magnes de la Filologia romànica, i el compilador de l'Aplec de rondaies mallorquines, que signà sota el pseudònim de Jordi des Racó. Sobre aquestes delicioses narracions, amb les quals hem gaudit tan petits com grans, diu el següent: "Me vengué la idea d'entretenir-me a arreplegar de boca de la gent analfabeta aquestes contarelles tan discretes, tan agudes, tan ben tallades, tan amatents, tan xaravel·les, tan gentils i, en un paraula, tan nostres. He fet mon aplec segueix dient per amor a les rondalles, per salvar-les del naufragi, de la desaparició, de l'oblit que les amenaçava. Les he arreplegades, escrites i publicades perquè poguessen tornar córrer entre la gent mallorquina".
No fa gaire vaig anar a la seu de la Institució, el casal de can Socorrat, per tal d'assistir a una reunió de la seva junta rectora. Posteriorment la seva directora, na Magdalena Gelabert, ens guià sàviament i apassionada a través del projecte museogràfic que conforma el casal, magníficament reformat i amb un aprofitament dels espais inclòs l'antic pou negre realment envejable. I va ser al llarg d'aquesta breu però intensa visita que em vaig fer conscient de la grandesa del personatge, un homenot que va consagrar la seva vida a una tasca tan bella com la recuperació i posterior fixació acadèmica de les paraules que donaven sentit al món. Al seu món, val a dir, el món de les terres de parla catalana, que trescà incansablement per tal de copsar-ne les veus, les grafies i els matisos que les feien iguals i diferents alhora, membres d'una mateixa família als quals va aveciar i estimar fins a la fi dels seus dies. Va ser una persona polèmica, certament: les seves opinions i manera de ser s'acostaven sovint a un integrisme proper a la intransigència, com ho demostren els nombrosos episodis en què combaté els seus adversaris sense massa miraments, amb un entossudiment que portà sempre al límit. Es tracta d'aspectes de la seva personalitat sense els quals, tanmateix, no hauria pogut dur a terme la gegantina tasca per la qual és conegut no només a Balears, sinó en algunes de les principals universitats europees que es varen retre als seus coneixements i mestratge.
Antoni Maria Alcover va ser, en summa, un home caparrut fins a la medul·la, però d'una empenta i capacitat de treball encomiables. Així ho testimonien, entre d'altres, l'organització, l'any 1906, del primer congrés de la llengua catalana, on aconseguí reunir més de tres mil estudiosos i especialistes d'aquest idioma, o la que va ser la major de les seves curolles, el Diccionari català-valencià-balear esmentat, per a l'elaboració del qual i amb l'ajuda dels seus col·laboradors va arribar a emplenar un total de tres milions de cèdules que anava guardant gelosament en les mítiques calaixeres, alguna de les quals es pot contemplar al llarg de la visita guiada d'aquesta modèlica institució.
Un guardó prou merescut, per tant. Anau, si podeu, al casal de can Socorrat, no us en penedireu. Deixau-vos endur per la màgia de l'espai, per un discurs museístic que destil·la estima pels quatre costats. No estic parlant d'un sentiment patriòtic o d'alguna cosa semblant; estic parlant d'amor en majúscules, el que hom sent tan bon punt posa el peu sobre alguna de les rajoles del casal i contempla, encisat, el vol dels mots, la dolça cadència d'una llengua que ha perviscut gràcies a la tasca ingent de persones com mossèn Alcover. És llavors, en finalitzar la visita, que a un li vénen unes ganes irreprimibles d'aplaudir, fins i tot de plorar, o, en paraules del propi Alcover: "...i / de ver vos puc dir: / tothom quedà mut, / beneit i astorat; / i llavò romperen: / mamballetes feren / i clic, clac cla-clac".
