Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ferments

Sempre s'ha dit que tant la música com la ciència, amb els seus sofisticadíssims entramats numèrics i sígnics, només a l'abast d'uns pocs privilegiats, són un llenguatge universal. Que deu voler dir que, per arribar a la ment i als cors de la bona gent, sobretot als cors, no necessiten de les parades obligatòries dels llenguatges naturals. De les llengües, aquest grapat de sons encadenats que ens acompanyen tota la vida, i que ens serveixen per a les comunicacions més elementals i per als pensaments més excelsos. En principi, totes iguals de nobles, encara que n'hi ha que en cataloguen de bones i de dolentes, i que identifiquen de pas una col·lectivitat.

La música, apuntàvem, no tendria aquestes limitacions; el seu llenguatge seria capaç de traspassar fronteres, països i cultures. Qui sap si ara mateix un dels malaguanyats sirians que fa d'holandès errant per la vella i trista Europa, que en deia el tan oblidat Estellés, aquell a qui no volen ni acollir els països de la mateixa llengua i religió, que no sap on dormirà, si demà tendrà plat a taula assegurat, té com a consol les suites de violoncel de Bach, les mateixes que, nosaltres, occidentals queixosos, malcriats i ben peixits, escoltam plàcidament a casa, amb un so tan perfecte que espenya, fins i tot, la força humana i terrenal de l'original.

Però la música també diu coses, tan ben dites i inapel·lables, si falta fa, com les paraules desesperades que puguin sortir de les entranyes de qui clama una vida millor. Per si qualcú en té qualque dubte, que la música pot estar vinculada a un entorn i traspassar el matís d'universalitat que se li sol atribuir, no s'ha de perdre l'experiència d'escoltar (i visionar) l'extraordinària, excèntrica i irrepetible (que podem retenir i fixar gràcies a les tecnologies del nostre temps) aventura del projecte Ferments. El mapa sensitiu d'una illa, la més recent maquinació del traficant de músiques i cultures, Miquel Brunet.

Prenent com a model (els bons deixebles mai no abjuren, per unes elementals dosis de decència, de les ensenyances dels mestres) el mític àlbum de Miles Dives Bitches Brew (1970), Miquel Brunet va aconseguir enclaustrar durant tres dies (tot i que, dit sigui de passada, no es varen estar, seguint el noble exemple dels monestirs medievals que varen salvar per a Europa la tradició cultural grecollatina i oriental, dels plaers més elementals dels humans, com el bon beure i el ben menjar), al seu estudi de Bunyola una barreja d'artistes, músics, glosadors, cantants, per, tenint com a principi la llibertat personal, la facultat d'improvisar, el diàleg inesperat i sorprenent entre els artistes participants, traçar unes músiques, uns sons, unes paraules que, a part de la qualitat musical que es donava per suposada, interrogassin el present i el futur d'una Mallorca que se sap on va. Miquel Brunet ha confessat que la decisió que el va manar a embarcar-se en aquesta aventura és la incertesa, la preocupació constant, sobre la identitat mallorquina, sobretot sobre la seva personalitat cultural.

El resultat final és, d'entrada, emocionant i corprenedor; des del punt de vista musical, excel·lent, com ja ho han dit gent entesa. I per bé que, a la vista del tarannà majoritari de la societat mallorquina, el pessimisme potser en sigui el millor diagnòstic, el missatge de Ferments és d'una certa esperança; que el missatge ancestral de les Rondalles, de les tonades del camp, o de la Sibil·la mateixa, no desdiuen gens ni mica de l'experimentació musical més actual. Per ventura el missatge de fons de Ferments és que perdre les arrels és enterrar de per vida els fonaments d'una cultura.

Compartir el artículo

stats