El futbol va començar sent un esport, fa temps es va convertir en un espectacle, i darrerament, el futbol d'elit, és un simple negoci. En tot cas, aquest esport ha servit de teló de fons de bona part de la meva vida. Des de la racionalitat més pura, sembla mentida que aquell joc reglat pels anglesos a mitjans del segle XIX pugui donar per tanta sentimentalitat. Una sentimentalitat que, en el meu cas, va vinculada al club dels meus amors: l'Atlètic Balears (ATB). Seguidor de l'equip blanc-i-blau de tota la vida; soci des dels catorze anys; directiu durant més de deu... als voltants de l'Estadi Balear, com es pot observar, hi he passat bona part de la meva vida. I és més, hi ha hagut èpoques en les quals he estat més temps a l'estadi (avui clausurat per ordre governativa) que a ca meva mateix.

Definir que és ser baleàric és molt mal de fer. Ser seguidor d'aquell club que formaren originàriament el obrers de la companyia Isleña Marítima-Companyia Mallorquina de Vapors (actual Transmediterránea), sota el nom de Mecànic Futbol Club, és molt mal de descriure. He tengut la gran sort d'haver nascut en el si d'una família treballadora i baleàrica, i d'haver-me criat al bressol d'un padrí matern que, de ben petit, m'alliçonava dient que, a l'illa: "...el Mallorca era l'equip dels senyors; el Balears el dels treballadors; i el Constància, el de la part forana...". Aquell esperit obrer que impregnà els orígens de l'Atlètic Balears des dels seus fundadors ha marcat, sens dubte, la seva història. Ja des de la fundació, la manca de recursos feu que, allà per l'any 1920, quan va començar a disputar els seus partits el Mecànic, els seus jugadors haguessin de fer servir les seves velles granotes de feina retallades com uniforme de joc, davant la impossibilitat de comprar un equipament adequat per jugar els partits. Si la pobresa ha estat la nostra primera marca d'identitat, la segona ha estat la rivalitat amb el Real Mallorca. La rivalitat fou d'origen i inevitable, si tenim en compte que era el nostre un club format per obrers i menestrals, que havia de compartir veïnatge esportiu a la ciutat amb un club integrat majoritàriament per nobles i membres de les classes benestants que, des dels seus orígens, feren gala del seu monarquisme polític denominant-se "RSD Alfonso XIII" i que, per accentuació monàrquica, varen arribar a constituir al temps un equip filial que es feia dir el "Victoria Eugenia". Ha estat aquesta rivalitat, no obstant, la que ha permès la supervivència de l'ATB. Hem passat èpoques molt dures, en les quals nosaltres en arrossegàvem per tercera divisió mentre que els nostres veïnats jugaven (i perdien) finals de competicions europees. En tot cas, sempre hem mantingut la flama de l'ATB, entre altres coses, perquè l'ATB era, i és, necessari per la identitat de molts de sectors socials de Mallorca. I si un dia, Déu no ho vulgui, el Balears desaparegués, s'hauria sens dubte de tornar a refundar immediatament, per intentar mantenir vius els valors que sempre ha encarnat representant a qui representa. Així, els baleàrics ens podem fer també nostra aquella frase atribuïda a Narcís de Carreras referint-se al Barça i que digué, en ple franquisme, allò de "nosaltres som el que som i representem el que representem". Una frase que no diu res, però que tothom entén.

Durant generacions, amb un esperit forjat en les derrotes, hem resistit, i ha estat aquesta resistència el que ens forjat un ADN molt especial. No ens han doblegat mai, ni han aconseguit fer-nos desaparèixer. Hem tocat molt baix, però sempre ens hem refet: tenim una mala salut de ferro. El futbol no és l'espectacle del partit, ni la festa del triomf, el futbol és una realitat molt dura i ingrata en ocasions. A les victòries tothom s'hi apunta, i, en les derrotes, es sol deixar als responsables de la institució completament orfes. I la diferència entre la victòria i la derrota, sol ser, en ocasions, un grapat de mil·límetres, o l'apreciació subjectiva d'un home vestit de negre (o de vermell, ara que els àrbitres són multicolors...). En tot cas, fruit d'aquesta resistència heroica, ara, 95 anys després, comença una nova temporada i l'elàstica blanc-i-blava tornarà a lluir, hereva de la llavor que sembraren entre morques un grup d'obrers del port de Palma.

* Advocat i doctor en Dret