Els arguments que hom empra per qualificar de mites, en referència a la resistència dels mallorquins a la dominació borbònica, i, concretament, contra el Tricentenari, semblen més aviat producte d'una determinada adscripció ideològica que no pas d'un acurat estudi dels textos històrics de l'època. Afirmar, tàcitament, que la versió dels fets, més científica i fiable, correspon als graduats en l'estudi específic d'un període del nostre passat, és tant com concedir l'exclusiva de la versió de la nostra història als acadèmics adscrits a una determinada època, la qual cosa, no pot ser una asseveració dogmàtica ja que la història s'interpreta d'acord amb l'evolució del coneixement col·lectiu. Avui, per exemple, ningú, mínimament informat, sostindria que els agermanats mallorquins era una banda de malfactors, com els cronistes de l'època i, fins i tot, alguns historiadors locals dels anys 80 del segle passat afirmaven.
Sabem que la història està repleta de figures que, sense cap mena de titulació universitària, ens han esclarit, amb el seu pensament, els espais de la nostra història agrisats pels perjudicis ideològics de molts de titulats honoríficament. Si la sobirania, abans de 1715, la tenia el rei, com afirma Onofre Vaquer, què és el que justificava el costós manteniment d'unes Corts generals i particulars, i en el cas del Regne de Mallorca, el Gran i General Consell? Per tal de minimitzar els efectes negatius que la nova administració borbònica va suposar, l'articulista citat afirma que a l'anterior sistema de provisió de càrrecs públics (insaculació, anual, i extracció dels candidats a sort) l'arxiduc oponent al tron de les Espanyes, al duc d'Anjou inspeccionava els sacs o modificava els noms dels candidats. En primer lloc l'articulista hauria de documentar tal asserció, i en cas que ho fes, el seu criteri peca d'una contradicció capital: una cosa és manipular un procediment electoral (cosa que en la democràcia d'avui encara es dóna) i l'altra és que el sistema absolutista del Borbó no permeti la més petita encletxa perquè en l'elecció dels càrrecs públics hi intervengui la voluntat popular. L'Ajuntament de Nova Planta imposat pel primer Borbó estava constituït per 20 regidors, 16 dels quals pertanyien a la noblesa i els 4 restants a l'estament ciutadà. Tots eren digitats pel rei o el seu representant, eren de càrrec vitalici i amb el temps es feren venals.
El professor Álvaro Santamaria, gens sospitós de pancatalanisme, en la seva trajectòria com a investigador ha escrit, respecte del nou règim borbònic: "Se produce una aristocratización del aparato administrativo... una auténtica regresión" (1989). Segons privilegis del Regne, els mallorquins no podien ésser castigats amb la pena d'assots. El marquès de Casafuerte (tercer comandant general borbònic 1717/1722) trencà el secular privilegi i imposà la susdita pena ja que segons ell, als mallorquins "solo se les podía contener y refrenar con el miedo a los azotes" (Santamaria, 1989). L'esmentat autor en referir-se a la regressió social que comportà la nova política borbònica, parla "de una escalada señorializadora que motiva comportamientos antisociales, feudalizantes, desacoctumbrados en el reino de Mallorca" (1989).
On són els mites? Roman Piña, altre autor gens sospitós de pancatalanisme, ha escrit: "La resistencia a las armas borbónicas había sido tenaz y decidida. Rendida Barcelona los mallorquines se opusieron al primer intento de desembarco del Borbón" (1974). L'any 1725, deu anys després de l'annexió de Mallorca i d'Eivissa a la monarquia borbònica, el quart comandant general, José A. de Chavez, escrivia al Consell de Castella (el d'Aragó havia estat suprimit el 1707) amb motiu dels aldarulls produïts a Mallorca arran del tractat de pau signat entre Felip d'Anjou i l'arxiduc Carles, el següent: "Con las primeras noticias que vinieron de la corte en cartas particulares de quedar estipulada la restitución de fueros y privilegios de los reinos de Aragón, estuvieron 'els mallorquins' insolentes fabricando ideas que, aunque procedentes de la apetecida libertatd y poca sujección a la que estaban acostumbrados, estos naturales son irreverentes a la superior potestad del rey y menos respetuosos a sus ministros".
No entraré en polèmica amb un episodi prou greu de la nostra història perquè pugui ésser tractat com un tema trivial, fruit de particularitats partidistes. Per alguns sense incidència o poca, en la vida dels nostres avantpassats. Com va dir el filòsof, els murs mentals són més difícils d'enderrocar que els murs arquitectònics. Cadascú té el legítim dret a una determinada adscripció ideològica, però la nostra història hauria de romandre al marge de qualsevol filiació partidista.
* Historiador i president d'Esquerra Republicana-Illes
