"Volvemos a los tiempos de los PNN, el predominio de la mano de obra barata, poco valorada y despedible", afirma el professor Borja de Riquer, insigne catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en un article a La Vanguardia de fa pocs dies. Des de la talaia privilegiada de qui ha conegut de primera mà tot l'entramat universitari durant molts anys i de qui ja no té res a perdre-hi si canta les veritats (es jubila aquest estiu), el professor Borja de Riquer reflexiona sobre alguns dels mals que pateix la Universitat. Les deterioracions que desgrana el catedràtic d'Història Contemporània de la UAB van des d'una sufocant burocratització que s'ha ensenyorit de les universitats fins a una visió mercantilista de l'ensenyament superior que provoca el menyspreu per estudis considerats d'escàs interès. Tot això passant per les múltiples conseqüències de la crisi econòmica. El diagnòstic del professor Borja de Riquer em va venir al cap revisant dos estudis acabats d'aparèixer: La Universidad española en cifras, presentat la setmana passada per la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), i La contribución de las universidades españolas al desarrollo, elaborat per la Fundació Conocimiento y Desarrollo, fet públic fa només uns quants dies. Aquests treballs (que haurien de ser de referència per a qualsevol que vulgui opinar sobre la Universitat) aporten evidències a l'anàlisi del catedràtic català. És cert que es parla poc de la burocratització i de la mercantilització de la Universitat, però molt sobre l'empobriment a què ha estat sotmesa: una depauperació que ha deteriorat les condicions laborals del professorat (efectivament, tornem al temps dels PNN), provoca que hi hagi qui no pot estudiar per manca de recursos, ocasiona que els alumnes més brillants hagin d'emigrar i que molts professionals professors i personal de serveis hagin vist trucada la seva carrera professional. Els documents de la CRUE i de la Fundació CYD retraten a la perfecció les conseqüències que pateix la Universitat espanyola per la recepta (la purga) que els nostres governants ens han imposat per, diuen ells, sortir de la crisi.

Per començar, una dada que fa malbé un dels arguments més emprats per aquells que justifiquen les retallades (sí, n'hi ha d'aquests) afirmant que a Espanya sobren universitaris: la taxa d'accés als estudis superiors (percentatge d'estudiants de nou ingrés sobre el total de la població en edat d'ingrés) a Espanya és del 52%, un percentatge inferior a la mitjana de l'OCDE i a la de la Unió Europea. Una altra dada que posa en evidència aquells que justifiquen el càstig pressupostari a les universitats amb l'argument que estan mal situades als rànquings internacionals: tots els països que han aconseguit situar les seves universitats als primers llocs dels rànquings internacionals gasten per damunt de l'1,24% del PIB en R+D que gasta Espanya. Dit amb altres paraules: la posició de les nostres universitats als rànquings internacionals és proporcional a la despesa en R+D que fa el país.

Els efectes de les retallades sobre el sistema universitari són menys cridaners que els del sistema sanitari; per a la ciutadania són més visibles les llistes d'espera hospitalària que les conseqüències de la pèrdua de qualitat i, sobretot, equitat del sistema universitari. A la llarga, però, aquesta pèrdua també serà letal. El procés és silenciós però avança imparable. S'accelera, per una banda, la privatització del sistema universitari espanyol: des del curs 2008-2009 al 2013-14 el nombre d'alumnes de les universitats públiques s'ha incrementat un 2,39%, mentre que el de les privades ho ha fet en un 38,38%. No perquè sí de l'any 2000 a l'actualitat s'han creat a Espanya quinze universitats, totes privades. Ja gairebé el 40% de les universitats del país són de titularitat privada. Avança, també, la disminució de personal a les universitats, una reducció que en el cas del professorat és més qualitativa que quantitativa: places de catedràtics i titulars es transformen, en el millor dels casos, en ajudants o associats que cobren sous de misèria i són fàcilment substituïbles. També les inversions en equipaments, edificis i instal·lacions es desplomen: de 2008 a 2013, a les universitats públiques presencials aquestes inversions han baixat un 59,54% (un poc menys a Balears: 49,7%) i les despeses en recerca s'han contret un 14,57% (un poc més a Balears: el 19,19%).

Aquests darrers anys, la despesa pública universitària ha fet un immens pas enrere, fins a equiparar-se a la de l'any 2006. Mentre ha disminuït el finançament procedent dels pressuposts autonòmics, ha pujat el provinent del que paguen els estudiants. Hem aconseguit la proesa que l'import anual que els alumnes espanyols han de pagar per les matrícules de grau o de màster sigui dels més elevats d'Europa: en el cas dels graus, només el Regne Unit, Irlanda i Itàlia tenen unes matrícules més cares; i en el cas dels màsters, fins i tot superem Itàlia. Afegim a aquest quadre la dada que les ajudes públiques per educació superior a estudiants i llars és de les més baixes d'Europa i s'entendrà més bé la magnitud de la tragèdia.

Els documents de la CRUE i de la Fundació CYD no reflecteixen l'escabetxada en tota la seva magnitud. Ens diuen que ja hem passat el pitjor, que a partir d'ara les coses milloraran. No sembla que puguem deduir el mateix de les previsions que el Govern d'Espanya presentà a la Comissió Europea: a l'Actualización del programa de estabilidad 2015-2018 es plantejà com a objectiu reduir la despesa pública en la política d'educació del 4,5% del PIB el 2012 al 3,7% el 2018. Una disminució en termes reals que s'ha xifrat en més de 8.000 milions d'euros, dels quals ja se n'han reduït 4.980 durant el període de 2012 a 2014. Queden, doncs, molts milions d'euros per retallar i sabem bé la recepta que ens apliquen: més Universitat privada, préstecs en lloc de beques, matrícules i taxes més elevades, plantilles més reduïdes, menys equipaments i menys finançament per a la recerca... No, no s'ha acabat l'escabetxada; en tot cas assistirem a una treva fins després de les eleccions. La vella política no mor mai i sempre guanya.

* Catedràtic del departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l´Educació de la UIB