Des que érem al·lots, esperàvem que l'estiu ens deparàs qualque sorpresa, agradable. Era una fracció de temps, que, vista amb els ulls del present, conjecturàvem interminable, en què no paràvem de traüllar amunt i avall, sense alè. Érem adolescents i encara no teníem assumit el sentit del temps; no te-níem passat a què aferrar-nos; per a nosaltres, tot era un present etern.
Un dels moments àlgids de l'estiu n'eren les festes dites patronals, uns dies tenyits d'una aurèola especial; sabíem que no passarien de llis, ingenus que érem. Com és lògic, crèiem que era de les comptades vegades en què teníem una remota possibilitat d'atreure les mosses; potser, ens dèiem, fent voltes i voltes per la plaça del poble, arreplegaríem aquell primer amor de la vida. Sens dubte, alguns afortunats ho varen aconseguir. Altres, no; fins i tot de ben granats vàrem recórrer verbenes fins a una edat considerable i anàvem acumulant fracàs rere fracàs. Però volíem que els estius ens duguessin bones noves.
Per bé que alguns tenim assumit que una de les millors maneres que hi ha de passar l'estiu és romandre clos a casa, això sí, gaudint adesiara de la companyia dels amics que no tractam la resta de l'any, o ho hem de fer de pressa i corrents, qui sap si, per mor de les pressions familiars, en una de les escadusseres visites a les platges illenques, ens toparem de cop i volta amb una sirena seductora, potser amb les fesomies d'aquelles primeres amors que no vàrem tenir.
Diu que, ara, les sirenes estan de moda i que n'hi ha de bon ver. Pensàvem que eren figures mitològiques, nàiades i nimfes, dones d'aigua que habitaven dins les fonts; no eren essers benèfics, ja que feien enfollir qui les veia; com no podia ser altrament, apareixen a les primeres grans obres de la literatura occidental; l'Odissea les tipifica com a criatures perverses, que habiten els fons de les coves marines; engalipen els mariners, desesperats i solitaris, amb el seu cant melós, i els devoren o afonen. Com que en el nostre món no hi ha res impossible, no hi podien faltar sirenes (i tritons, per cert, que en són l'equivalent masculí) reals. En efecte, davant l'enorme demanda existent, un matrimoni català, Susana Seuma i Alejandro Rodríguez, ha creat una escola de sirenes (i tritons) amb seu a Tarragona, i amb bifurcacions en d'altres indrets. Allà ensenyen els moviments, abillats els alumnes adhoc amb les típiques aletes, bàsics que han de fer dins la mar. De tot el món hi acudeixen alumnes. A més, s'hi pot aprendre alhora a nedar com les foques, que és un dels pocs animals que ho fa cap enrere. Si no sabeu el que heu de fer, aquest estiu, teniu una magnífica oportunitat de viure experiències noves i de fer desenrotllar al vostre cos unes habilitats físiques que mai no vos haguessin passat pel magí.
Tanmateix, ho podeu combinar, per exemple, amb la lectura de la darrera obra de l'escriptora Carme Riera (és molt breu i de lectura lleugera, com demana l'estació), La veu de la sirena, personal recreació del conegut conte de Hans Christian Andersen; la peculiaritat de la sirena de Riera, ara no en direm el perquè, és que, per aconseguir l'amor del príncep blau (al final, és clar, l'amor no arriba a bon port), consent a tallar-se la llengua i quedar muda. Així, un dels dons essencials que la tradició atribueix a les sirenes hi és absent. Una sirena que ha de callar per sempre el seu amor, però que, ben segur, com en el poema de Joan Alcover, no deixa de somniar en la còpula impossible.
