Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

No provoquem els esperits

Pareix innegable que la presència, vivència, experiència, o el nom que se li vulgui donar, religiosa, forma part dels fonaments de tota cultura i civilització, de qualssevol períodes de la història. Les religions, a més, ens ensenyen els antropòlegs, són una d'aquestes baules que refermen i fonamenten la identitat de les col·lectivitats, com puguin esser-ho les llengües, els clubs esportius, o els ídols de la música o del cinema.

Analistes diversos indiquen que un dels dèficits culturals que pateixen les societats occidentals ve justament de la pèrdua dels lligams i referents religiosos. Religiós no vol dir per força combregar o practicar uns rituals concrets; és ben possible que qualque ateu, agnòstic, o qui "passa" dels déus i qui els va inventar, pugui tenir experiències religioses o espirituals més profundes o honestes, que el més acèrrim abanderat de la religió que sigui. Ara que els musulmans celebren el Ramadan es diria que la postura d'un occidental estàndard (descartam aquí, per descomptat, els destralejadors que els enviarien a tots als països d'origen, perquè entre nosaltres no se'ls ha perdut res i, a damunt, ens lleven la feina i tot lo dia són al carrer i a les places, als bancs i passejos, que els autòctons, per cert, feia anys que havien abandonat) és d'un cert rebuig mal dissimulat, perquè no s'entén que un precepte religiós dugui a un seguiment tan massiu i estricte, i, per una altra, d'admiració, d'enveja, o nostàlgia, perquè nosaltres hem perdut aquest sentit de comunitat (tenc entès que el Ramadan comporta també l'ajut dinerari i humà a les famílies necessitades).

En tot cas, totes les religions demanen respecte, com a mínim, no fer-ne befa, ni escarni públic, coses a les quals som tan donats els occidentals; consideram les històries de déus i algunes pràctiques religioses coses arcaiques, del passat, fenòmens que no tenen a veure amb ni amb la modernitat ni el progrés. Per a milions de persones signifiquen encara molt, i n'és un element clau del seu projecte vital.

Podrà sonar a història de Faulkner o de García Márquez, potser tots dos l'haguessin revestida d'una aurèola més màgica i engrescadora. Va passar que quatre dignes representants de l'emblemàtica tipologia de l'home blanc, que en diria Kipling, un grapat de jovençans, dos germans canadencs, una britànic i un holandès, varen voler jugar a provocar els esperits de la regió del Sabah, allà a Malàisia (indret on, amb tota certesa, un mai no viatjarà, malgrat les ganes que en té, mentre el compte corrent vagi tan magre), esperits que devien dormir el somni dels justos, feliços amb l'estima que, des de sempre, els han tengut els habitants del lloc; fins que als quatre joves una mica gamberros se'ls va ocórrer fer la gracieta de fotografiar-se, els mascles tal com varen venir al món, i la donzella, en top less, al cim de la muntanya sagrada del Kinabalu. Amb la mala sort, que, poc després, es va desfermar un terratrèmol a la zona, la causa del qual va ser atribuïda a l'ofensa que els estrangers havien perpetrat als esperits pacífics i bonhomiosos del redol. Els jovençans varen ser condemnats i jutjats (els ha sortit barat, tanmateix; pagar uns 1.200 euros de multa i tres dies de presó), previ reconeixement de la culpa. Però pareix que el consell de savis de la tribu kadazan-dusun no n'està del tot satisfet, amb el càstig; creuen que la ira dels esperits no estarà encara del tot amansida mentre no paguin un galdós sacrifici d'animals, no animals qualssevol, pollastres, porcs, toros o vaques, sinó sobretot búfals d'aigua, animal molt preuat a la zona. No provoquem els esperits, sobretot si són de fora casa.

Compartir el artículo

stats