Les eleccions del proppassat 24 de maig han configurat una nova correlació de forces al Parlament balear, on els partits d'esquerra hi tenen una majoria clara. Com a resultat d'aquest fet s'han iniciat les negociacions per bastir un programa d'actuacions, on les polítiques socials semblen tenir-hi un paper preeminent.
Aquests dies alguns economistes liberals han criticat als mitjans de comunicació la irrupció de polítiques socials més potents. Aquestes crítiques es poden resumir en dos aspectes essencials: 1) és un enfocament equivocat, ja que la "millor política social és la creació d'ocupació" i 2) la manca de recursos econòmics. Des de la màxima de les humilitats, hom creu que aquests economistes no han aprés res de la crisi i que viuen a una bombolla. Anem a pams.
El bessó de la discussió té a veure amb quin és el millor camí per augmentar el benestar d'una societat, la nostra, que ha patit (i segueix patint) una crisi molt llarga i dura. Aquests economistes liberals ens plantegen que no cal preocupar-se. Que l'economia ja creix i que, poc a poc, el manà del creixement econòmic s'estendrà per tota la societat. Com deia abans, el seu gran mantra és que la millor política social és la creació d'ocupció.
Suposem per un moment que efectivament l'ocupació porta sempre benestar. No se n'adonen aquests economistes que una cosa és que poc a poc es vagi recuperant l'ocupació prèvia a la crisi i una altra ben distinta és que aquest procés portarà, segons tots els organismes internacionals, tota una dècada? Dit altrament. Senyors economistes, igual que vostès, la resta de la gent té el mal costum d'aspirar a menjar cada dia, encara que només sigui un cop. Per tant, hi ha drames humans que no poden esperar a que, en el millor dels escenaris, d'aquí un parell d'anys aconsegueixin una feina. La pobresa no és sols una estadística. És per això que la instauració de polítiques socials de shock és tan urgent. Podem discutir les mesures concretes, però el que és palès és la urgència d'actuar.
És evident que trobar el finançament adient serà tot un repte i aquí tindrà el nou Govern una de les claus de la legislatura per poder desenvolupar una política alternativa. Sigui com sigui, el mandat dels ciutadans és clar: volen un Govern que redistribueixi el global de recursos generats a les Balears posant un major èmfasi envers la igualtat d'oportunitats i la població amb menys recursos. Algú es pot escandalitzar amb aquesta suposada radicalitat. No hem d'oblidar que el Govern sortint feu el mateix però en sentit contrari: el 2014, tot just quan l'economia es començava a estabilitzar, anuncià una rebaixa de l'IRPF. És a dir, front a l'opció d'esmerçar els nous recursos de la recuperació a ajudar els més desafavorits per la crisi, decidí augmentar la renda de les classes mitjanes i altes. Per tant, cada govern marca les seves prioritats dins de la legitimitat democràtica.
Tornant al dilema ideològic, el problema és que, en realitat i al contrari que aquests economistes liberals ens pretenen adoctrinar, la creació d'ocupació no és la millor política social. De fet, el creixement econòmic per ell sol no necessàriament suposa un augment del benestar per al conjunt dels ciutadans. I si ho fa és precisament perquè no hi ha un Estat del benestar digne. Clar que passar a tenir un treball pot suposar una millora, però això només és així quan no es té res, ni tan sols dret a cobrar prestacions d'atur. Li sonen a algú les retallades en les prestacions d'atur? Recoman a aquests economistes que es llegeixin dos informes publicats per la pròpia OCDE els anys 2011 i 2015, respectivament: Divided We Stand: Why inequality keeps rising i In It Together: Why Less Inequality Benefits All. Aquests informes mostren que en la darrera fase de creixement econòmic les desigualtats a Espanya no es reduïren i que amb la crisi és un dels països on més han augmentat. Per tant, no ens facem trampes al solitari: la millor política social és una política social amb majúscules. L'economia, i especialment quan s'apliquen polítiques liberals, no és capaç d'arribar a tot. La resta són coverbos.
D'altra banda, fóra bo que aquests economistes ens explicassin el seu concepte d'ocupació. Ho és una feina de 10 hores setmanals o amb un sou de 400 euros? Comença a ser hora que aquests economistes se n'adonin que l'increment de la pobresa laboral no sols és fruit de la crisi econòmica, sinó també, entre d'altres, de les successives desregulacions laborals aprovades en els darrers anys.
En definitiva, tots els ciutadans que circulen pels carrers de les nostres ciutats o pobles són conscients del greu conjunt de drames humans que la situació econòmica ha comportat. La feina dels economistes hauria de ser donar resposta a aquesta gent. Fer-les visibles en els pressupostos. Sens dubte el repte és majúscul. Però també ho és la evidència que la simple gestió política no n'és suficient. Des de la responsabilitat política i econòmica, calen polítiques a l'alçada de les demandes de la gent corrent. L'audàcia d'aquesta nova etapa serà combinar la capacitat pressupostària amb l'establiment de polítiques socials i econòmiques que donin resposta als drames socials a la vegada que ens permetin millorar l'eficiència de la nostra economia. I és possible.
