Si alguna propietat han tingut a casa nostra les proppassades eleccions és que han comportat un canvi radical en el panorama polític vigent. S'ha acabat la majoria absoluta del PP tan absoluta numèricament com oprobiosa en les formes i en els continguts, i això ha dut de la mà, com a novetats remarcables, la victòria, en conjunt, dels partits d'esquerra, el sorgiment de noves forces polítiques i el notable ascens dels partits autòctons, entesos com els que tenen el centre de les decisions aquí i miren només pels interessos d'aquí. Afegiríem encara que l'esfondrament sense pal·liatius dels conservadors palesa que és possible gairebé constitueix un imperatiu categòricque a les institucions es conformin governs que traslladin el clamorós anhel col·lectiu de canvi. De canvi profund arreu; però, destacadament,on més han incidit les polítiques destructives que hem hagut de suportar aquests interminables darrers quatre anys. El temps confirmarà que els lamentables protagonistes d'aquesta època gris i dissortada que just ara es tanca han arribat al seu final públic. Però amb això no n'hi haurà prou. La ciutadania sencera i la classe política emergent s'haurien d'exigir aconseguir una fita cabdal: crear les condicions socials perquè no torni a passar que algú tingui la idea atrabiliària de governar un poble en contra d'aquest mateix poble. O, dit d'una altra manera, governar erigint-se en el primer enemic dels governats.
Des de la nostra perspectiva illenca, semblen bones d'entendre les raons que expliquen que els ciutadans hagin girat l'esquena al partit que fins suara es responsabilitzava dels destins d'aquesta terra. Bastarà fer passar per la memòria determinades fites centrals. Esmentem d'entrada el caràcter despòtic d'aquest, sigui dit amb un esforç de continència verbal, inqualificable president anomenat Bauzà, entestat a regir els nostres dies amb la intransigència d'una barra de ferro. Entestat a enfrontar-se aquí i allà amb qui fos i a crear problemes on hi havia consens. Com acostuma a passar, assentat, en Bauzà, en unes capacitats intel·lectuals que, en qualsevol cas, no li permetien anar massa més enllà, va confondre la majoria absoluta que l'emparava amb la potestat de fer allò que li rotés. Entenia, ell i els seus vicaris, aduladors i corifeus, que la majoria de les majories el protegia de tota contestació, i es va equivocar de pla. Ara haurà capit, potser, que una cosa és que de Madrid estant t'aplaudeixin amb tanta èmfasi el coratge per enfrontar-te a les hordes catalanistes etcètera que arribis a creure't el salvador de les essències pàtries, i una altra cosa ben diferent és trobar-te amb cent mil manifestants als carrers de Palma (setembre de 2013) que et reclamen un ensenyament públic de qualitat i en català.
Cal dir que el governant que es construeix a si mateix un univers mental acientífic i atàvic i pretén que la ciutadania el comparteixi com un nou dogma alliberador, està destinat a fracassar. Bàsicament, perquè aquest univers és mentida i respon només a la voluntat de manipular la població a partir de dèries personals inoculades des de la més pregona ignorància o la mala fe. Això, al marge de qualsevol altra consideració, és un exercici mancat d'estètica i profundament immoral. I així els ha anat. Esperem, tanmateix, que el partit dels conservadors hagi après la lliçó i que resolgui per sempre més la sinonímia que l'uneix de forma indestriable a la incultura. Acceptar l'autoritat dels que en saben (la universitat) i deixar d'agredir la llengua d'una vegada per totes, fer-la créixer, estimar-la, conrear-la i dignificar-la cada dia hauria de ser la guia per a qualsevol polític de casa nostra fos quin fos son color ideològic. Sembla bo d'entendre i bo d'aplicar. Ho sembla, però hi ha variables, insistim, que se'ns escapen, com ara: els tarannàs personals autoritaris i conflictius, la manca de formació i, el seu revers, el dogmatisme, el delit per agradar a la metròpoli com a primer objectiu...
Saber administrar la victòria no és una tasca gens fàcil. Reclama, aquesta administració, generositat, intel·ligència i una mirada llarga, ben llarga, en una doble direcció. Primer, per mirar vers els mateixos socis amb els quals hauràs de compartir responsabilitats, anhels, èxits i desencisos. Segon, vers els ciutadans en general i, en especial, vers els discrepants. Els vencedors d'avui han de mudar l'estat de coses actuals i per això han estat cridats a les responsabilitats de govern. Però també seran jutjats per la forma sempre les formes que facin servir per tractar els oponents i les idees dels oponents.
La política és, sobre totes les coses, un exercici de pedagogia assentat en uns ideals. Els governants, és clar, han de fer valer les pròpies raons, però més encara han de convèncer que aquestes raons, les pròpies, són les bones i útils per al progrés i el benestar social, econòmic i cultural de la població. Convèncer, doncs. Valgui dir-ho perquè aquesta etapa de govern que ara s'iniciarà produirà, de ben segur, avanços en terrenys sensibles ben necessitats d'intervencions. Però aquests avanços haurien de tenir la qualitat de duradors. S'haurien de solidificar amb el pas del temps de manera tal que no es veiessin compromesos amb el proper canvi de poder o amb el proper canvi dels equilibris parlamentaris, sigui quan sigui que arribin a produir-se. I, que se sàpiga, només hi ha una manera, i encara no del tot segura, de consolidar els avanços, i és implicar en les reformes els que no les comparteixen o els que no les comparteixen íntegrament. Crear complicitats i endolcir les arestes. Donar per rebre i rebre per donar. Cedir i allargar la mà. Explicar les decisions i explicar-les bé. Fer servir el seny i el sentit comú. Però, també governar, és a dir, decidir. Vet aquí.
