Davant l'anunci d'una nova edició de la novel·la de Llorenç Villalonga Bearn o la sala de les nines, ara redactada íntegrament en dialecte, n'he quedat sorprès per la part que hi té l'hereu de l'autor. Ho dic perquè, l'any 2006, el Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (COFUC) i el Govern balear publicaren una edició d'aquella novel·la, juntament amb altres tres. Jo em vaig encarregar de preparar-la. Seguia la segona de les seves Obres completes (Edicions 62, tom II, 1993), també preparada meva, revisada i porgada de les errades advertides a l'anterior.
Em feia il·lusió que aquest text pogués quedar com a definitiu (fins a on poden esser definitives les coses d'aquest món, i els textos de Villalonga en particular). Em va afalagar a l'extrem una carta del senyor Josep Zaforteza, amb data de 23/4/2007, en què, de la meva feina, en deia literalment: "Te'n don l'enhorabona i consider que aquests textos haurien de quedar com a definitius, en tant que són els que responen més bé a la voluntat de Llorenç i a la manera com entenia que havia d'esser el llenguatge de les seves obres". No podia demanar més.
Alguns devots de Villalonga s'han enfadat davant la notícia. Jo no: avui, quan podem sentir el tantum ergo a ritme de foxtrot, o veure en escena un Hamlet vestit d'astronauta, no ens hem d'alterar per res. Però no sé estar sense comentar la pensada, des del punt de vista filològic i literari, i encara per allò que té de símptoma de la nostra desventurada situació sociolingüística.
De textos en català de Bearn, en circulen tres de bàsics: a) el del "Club dels novel·listes" (primera edició de 1961), b) el de la primera edició de les Obres completes (Edicions 62, 1966), i c) el de la segona edició d'aquestes, que la del COFUC seguí revisat. El Club dels novel·listes va continuar editant el primer, si bé el 1992, quan el tragué a la col·lecció "Club editor jove", hi afegí en apèndix l'epíleg suprimit a la seva primera i li restaurà el títol primitiu. Les successives d'Edicions 62 han reimprès el text b. El text c no ha estat objecte de reimpressions, tot i que havia de quedar com a definitiu, segons la carta del senyor Zaforteza.
Quan preparàvem la primera edició de les Obres completes, jo en vaig fer la revisió lingüística seguint les directrius rebudes directament de l'autor, que consultava quan tenia dubtes. Em donava llibertats amplíssimes, com puc provar amb la correspondència que conserv. Com a criteris generals, en carta de 25/6/65, indicava:
"A. Quan l'autor parli pel seu compte, l'estil serà culte, sense arribar a pedant ni rehuscat. Procura fugir del barceloní de la Barceloneta! Convé, adesiara, algun mallorquinisme, però noble i gramatical (ca, abans, aspriu, dona per donya, etc.).
"B. Quan parlin els personatges, generalment ho faran en mallorquí. A Les temptacions, la Violeta pot parlar una mica barcelonès. A La novel·la de Palmira, Palmira parlarà molt barcelonès."
Com que aquella edició havia de restaurar el títol sencer, retallat per la del Club, dubtàvem com l'havíem de transcriure. L'editorial estava disposada a admetre "la sala de les munyeques". Jo li vaig fer la meva proposta i ell em contestà: "Estic molt satisfet del títol Bearn o la sala de les nines. Trobares l'expressió exacta. 'Pepes' fa pensar en putes, idea molt oposada al meu pensament. 'Munyeques', a més de castellanisme, és lleig. 'Nines' és graciós i lleuger" (carta del 26/7/65).
Em va tocar una feina molt delicada: donar forma dialectal als diàlegs, que a l'original sobre el qual treballava (el del Club), no se distingia de la veu del narrador. He dit i repetit que escriure en dialecte és una feina plena d'esculls, i ho és més treballant sobre textos d'un altre, un autor que a mi m'inspirava un respecte extrem. No acabava de veure clar que la meva feina fos aconseguida, baldament ell l'aprovàs. Per això, aprofitant la segona edició de les Obres completes, vaig procurar millorar-la. Llavors jo estava molt més ben format: havia cursat la llicenciatura en Filologia i entenia més bé quina és la complexitat d'un idioma i la seva utilització en literatura.
A Mallorca no anam mancats de textos dialectals de qualitat. Sense sortir de Villalonga, tenim una de les seves creacions més originals, els Desbarats. Vull dir en l'edició de Daedalus", de 1965; la del Club (1975) n'esguerrà el llenguatge fins al punt de deixar-lo inservible. Per aquesta i altres raons, consider la nova de Bearn com a mínim innecessària. No en diré res pus, per ara. Esperem que aparegui i veurem els responsables com se n'hauran sortit.
* Filòleg
