És prou conegut que un dels mecanismes usuals del funcionament de les societats és el de crear caps de turc per descarregar-hi les frustacions, les misèries, o, ni més ni pus, per la voluntat de fer mal. Per norma general, les víctimes són els més dèbils i desemparats de l'escala social. Canviar això és força difícil; també pot passar que els perdedors arribin a assumir que ho són gairebé per naturalesa, la seva posició d'inferioritat és concebuda com a justa i necessària. Talment les situacions d'autoodi en el cas de les llengües minoritzades, molts parlants de les quals creuen que la seva, de llengua, és útil tan sols per estar per casa, inútil per a les funcions formals, i, doncs, adopten altres llengües del seu entorn, de manera presumpta, més útils, aptes i prestigioses.
Les dones, en són un, d'aquests col·lectius condemnats a fer un paper secundari dins la societat. És d'admirar la revolució, callada i incansable, que han fet per aconseguir autoafirmar-se com a persones. La part visible i més externa de la lluita ha estat el moviment feminista, gràcies al qual les dones han guanyat ncessàries batalles, reals i simbòliques. Alhora, però, ha rebut l'aversió d'alguns sectors socials, dones incloses, per, de manera massa simplista, oferir un retrat robot erroni dels homes, presentat-los com a un ramat d'opressors i males bèsties sense altra cosa millor a fer que trepitjar la dignitat de les dones.
Tot el que es pugui fer per dignificar els humiliats i ofesos és poc, siguin quins siguin. A marxes forçades, a un ritme qui sap si massa lent, les dones han anat conquerint drets i visibilitat. Encara, entre nosaltres, queda molt camí per recórrer; les dades ens diuen, per exemple, que les societats mediterrànies són lluny d'anivellar-se amb les nòrdiques; en aspectes tan, en aparença insignificants, com les tasques casolanes, en els quals els mascles tenim per aquí encara la tendència a escapolir-nos-en i deixar-les, amb excuses de mal pagador, en mans de les dones.
Les dones, no ens enganem i esperem que no se'ns hi enfadin, són un objecte (o subjecte, per a ser més precisos) permanent del desig dels mascles. Ignoram si passa el mateix a l'inrevés. Bé sabem que és una història tan vella com la humanitat: els homes femelluts, en el sentit noble de la paraula, fan l'impossible per aconseguir les atencions de les dones. Consti en acte que si alguns homes, com un servidor mateix, no feim més en aquest sentit és per incompetència flagrant i, també, per por a no rebre carabasses sempre seguit. Feliços, dit sigui de passada, els triomfadors, els qui les saben encisar. No pensam aquí en cap cas en aventures passatgeres de caire sexual, ni de la dona com a trofeu preuat per, després, exhibir entre els amigots.
Dèiem que els homes recorren a tota de casta de recursos per atreure les dones; d'entre els més populars i bastots hi figuren les floretes. El tòpic diu que les més pujades de to surten, o sortien, de la boca dels paletes. Diu que diu que, ara, la floreta ja no s'estila. Pel que sembla, l'Argentina n'és la pàtria, de la floreta, i allà justament n'han aparegut moviments per posar-hi fre, tan desfermats deuen anar els mascles de per allà. És cert que n'hi ha de molt divertides i enginyoses, tot i que, en general, es diria que representen una vexació per a les dones, atès que només tiren els dards a la parença física. Les floretes, en general, amaguen una forma de virilitat banal, de mascle alfa estufat, i, per paga, solen ser dites en grup. Si tenim res a dir a les dones, fem-ho cara a cara, en la intimitat, d'igual a igual. Després ja veurem què passa.
