Excel·lentíssim senyor: Ja havia desistit de comentar el vostre sorprenent article titulat "Los puentes del diálogo", del 12 d'octubre, quan, amb les declaracions que s'han fet a l'entorn de la jornada del 9 de novembre, m'hi he tornat a engrescar.

Supòs que no el deguéreu escriure personalment. Els papes tampoc no redacten amb pròpia mà les encícliques, però amb la firma els donen autoritat i fan seva la doctrina que exposen. Però no pareix gens que pogueu estar gens ni mica d'acord amb l'escrit que firmau, al contrari (sovint, escoltant els polítics, me deman si molt d'allò que diuen els surt del cor).

El vostre article és ple de manifestacions d'amor cap a la llengua catalana, justament quan la guerra que el vostre partit li fa pertot on comanda és tan furiosa com ho permeten els mínims de democràcia i civilització en què pretesament funciona la política espanyola.

Que no? Observau la política del Govern Bauzá contra la llengua, tan descaradament agressiva que va treure al carrer una quantitat de mallorquins que, en altres circumstàncies, ni haurien advertit la moguda. I què me'n deis, del tancament del Canal 9, que a Mallorca ja no arribava feia temps. ¿I per què no permeteu que els mitjans de comunicació del Principat en llengua catalana arribin al País Valencià? I si arriben a Mallorca és amb moltes restriccions i de manera precària. Encara ressona el programa del vostre ministre Wert de "castellanitzar a los niños españoles", i sobretot, la més escandalosa: que el govern aragonès prohibeixi que anomenin el català de la Franja amb el seu nom i s'inventin el de LAPAO, que fa riure. El vostre partit, defensor exaltat de la unitat d'Espanya, que acusa els independentistes de crear barreres, ha fet i fa tot quant sap per crear-ne entre les comunitats de llengua catalana i fins i tot fomentar-ne l'antipatia. ¿A quina lògica respon el mètode de separar les parts per aconseguir la unitat del tot?

No sé fins a quin gran ni amb quins tants per cent hi ha aversió recíproca entre Espanya i Catalunya. Però n'hi ha, i és estrafolari dir que la llengua catalana és "valorada y querida como propia" pels qui no la parlen. Trobaríeu, és ver, qualque intel·lectual que comprèn la qüestió catalana. Manifestacions semblants a les vostres no són rares entre els polítics; això sí, en actes públics i a través de mitjans de comunicació on s'han de guardar segons quines formes.

Que la diversitat no s'oposa a la unitat i que la pluralitat "nos complementa y enriquece" per ventura podria esser ver, però de tant de sentir la cançó un pensa que els qui la repeteixen no n'acaben d'estar convençuts.

Acabau l'article invocant la hispanidad. Però pensau que això que anomenam la hispanidad va sorgir de la separació d'Espanya dels països que la formen ("emancipación" és l'eufemisme amb què els manuals d'història ho denominen). I aquesta independència era ben inconstitucional i no va esser gens ni mica pacífica: per aconseguir-la aquells països amb els quals ens uneixen "fuertes afectos compartidos" usaren la violència tant com fou necessària. La guerra de Cuba va tenir uns efectes desastrosos (ai, si poguéssiu llegir Flor de card de Salvador Galmés!). En canvi, si Catalunya vol arribar a la independència és per camins absolutament pacífics. Ni una gota de sang s'ha de derramar per la independència de Catalunya; però, en justa correspondència, tampoc no se n'ha de derramar cap per la unitat d'Espanya, tot i que no hi falta qui pensa que el 9 de novembre havíeu d'haver tret els canons o com a mínim les porres.

S'ha parlat molt de diàleg, i ara pareix que reprèn. A bona hora, porros! Espanya s'havia d'haver posat a dialogar amb Catalunya tot d'una que aquesta s'hi va començar a sentir incòmoda. Hi ha hagut intents d'entesa, però sense resultats, i no són d'esperar essent que, del vostre costat, bé advertiu que no transigireu ni cedireu ni un gruix de duro de les vostres posicions. Aleshores, en què consistirà el diàleg? ¿Amb una submissió incondicional a la vostra política?

No sé gens quin és l'objectiu que perseguiu. Ja sabem que els polítics cerquen abans que res vots (sobre això massa que mostren la filassa, sobretot quan s'acosten eleccions). I jo pens que, si aquestes actituds anticatalanes vos poden guanyar vots dels espanyols, com deveu esperar, és més que evident que totes aquestes proclames d'amistat, de concòrdia, d'estimació, etc. d'Espanya envers de Catalunya sols no arriben a fullaraca.

Sé que no llegireu la present; però, a tu ho dic, sogra, entén-ho, nora.

P.S.: Com a mostra de tractament adequat del català des de fora, mereix citar-se: J.C. Moreno Cabrera, La dignidad e igualdad de las lenguas: crítica de la discriminación lingüística (Alianza, Madrid, 2000).