L'altre dia posant ordre a calaixos i carpetes em tornà caure a les mans. Sí, aquell article tan desafortunat del senyor José Jaume, que tractava sobre alguns aspectes de l´Església des d´una visió molt poc rigorosa i objectiva quan, suposadament, tot article hauria d´exigir certa professionalitat periodística.

Rellegit ara en perspectiva, i just a les portes del Congrés d´Evangelització, no vull deixar passar l´ocasió per fer una sèrie de pinzellades sobre alguns dels temes que s´hi tractaven. I ho vull fer, especialment, per tres grans motius: el primer, per la profunda amistat que m´uneix a Toni Vadell; el segon perquè em sento Església malgrat que, en alguns moments, em senti avergonyit d´algunes de les declaracions, actuacions o silencis dels seus dirigents o clergat, ja sigui mundialment, nacionalment o localment; i el tercer perquè els meus més de vint anys de servei a diverses parròquies i a la mateixa Delegació de Joventut del Bisbat de Mallorca, em donen certa perspectiva i coneixença, i, si més no, certa humil autoritat per parlar i argumentar sobre alguns aspectes relacionats amb el món de l´Església.

Dit això, és més que evident la necessitat de la reordenació del mapa diocesà pels motius que molt bé descriu el senyor José Jaume en el seu article del mes d´agost: la manca de capellans i l´avançada edat del clergat mallorquí. Però per ventura el que desconeix el senyor Jaume és que, desgraciadament, el panorama es muy poco halaguëño, sobretot, si els pocs capellans que fan aquestes manifestacions no estan per la feina i segueixen acomodats i estàtics davant els apassionants i nous reptes que s´albiren a l´horitzó quant a evangelització. Sí que es veritat que hi ha un tant per cent elevat que supera l´edat dels 70 anys, però també es veritat que n´hi ha un altre tant més minoritari que no el supera i no sé amb base a quins motius o argumentacions (i donat el seu sagrat càrrec de pastors) no s´interessen ni per les ovelles ni per les terres que pasturen. I, a més a més, cobren. Vull dir que sense exercir l´ofici pel qual foren ordenats i pel qual prometeren a Déu en certa manera donar a conèixer l´Evangeli, cobren. I, per tant, si han romput el seu compromís amb Déu, imaginau-vos quin compromís poden tenir amb el Bisbe, que els paga per no fer el que ell les suggereix que facin.

És vera que hi ha diversitat de criteris dins l´Església, de la mateixa manera que hi ha diversitat d´opinions dins la societat, i diferents visions o maneres de ser dins una família. L´acollida i el respecte són necessaris, però com a Església reconeixo que, per desgràcia, el clergat no és una família massa del tot ben avinguda, que pel seu càrrec i missió, hauria de ser exemplar en aquest sentit.

És per això que em resulta sorprenent com a cristià que aquest fet de la reordenació del territori hagi lenvantado ampollas en parte del clero, y encara més que la Iglesia mallorquina, al igual que la española, sigue estando muy alejada de los postulados del Papa Francisco, su opción es muy diferente; i que si de los obispos españoles hubiera dependido, Franciso jamás habría sido elegido Papa. Manifestació aquesta molt preocupant però alhora tranquil·litzadora quan només és pronunciada per un canonge dels que conformen la Seu. Fet, però, que no lleva que l´afirmació sigui d´un despropòsit tan monumental i d´un tarannà tan poc evangèlic que mai hauria hagut de ser escrita. Si el senyor José Jaume tingués un poc de coneixença del Papa Francesc, estic convençut que s´hauria replantejat reproduir aquestes migranyoses i tan poc encertades paraules.

Ara bé, de la seva lectura sembla que aquesta necessària reestructuració no és necessària ni oportuna, que les coses haurien de seguir igual i, fins i tot, a mi em dóna la sensació que se´n desprèn cert aire despectiu, malintencionat i sagnant, donant més pes a declaracions, en absolut contrastades, d´un o dos folls anònims. Sí que es vera, i és d´agrair, que es contrasta o mitiga tals declaracions llastimoses de cert clergat amb les assenyades de Mn. Joan Bauzà, Degà de la Seu.

Pel que fa al tema de l´acorregut a Lloseta, no puc opinar-ne, ni tampoc em puc parlar perquè no en tenc ni la prou coneixença dels esdeveniments ni dels protagonistes; per tant, en el meu cas, i estic convençut que també és el seu senyor Jaume, jo no perdria el temps en contar ni reproduir el que diu la gent perquè sinó, en lloc de periodisme fem rondallística, amb perdó per Alcover, o sàtira barata. I un ha de saber discernir allò que és realment important d´allò que no ho és. I, en tot cas, sempre posar en entredit allò que no es pot demostrar.

També, he de ser sincer, reconec que coincideixo amb el senyor José Jaume en quant a què de Salines a Murgui, de moment, és com el joc de l´Oca, de Bisbe a Bisbe i tiro porque me toca. Jo m´esperava i em segueixo esperant molt més de Don Xavier: desprèn bondat i no puc pas explicar-me la seva aparent inoperància per exemple, en tot els quefers que envolten els col·legis diocesans (on la gran majoria del professorat es mofa de l´Església i de la seva autoritat, entre d´altres temes molt poc edificants i alguns altres ja de temàtica clarament judicial si es poguessin documentar) i, dels quals, està perfectament assabentat el nostre senyor Bisbe. I tampoc m´explico la seva manca de valentia, per exemple, en suspendre de sou al clergat que apart de no fer allò que es considera millor per l´Església de Mallorca, s´esforça a posar entrebancs a aquells que volen treballar amb il·lusió i força renovades. I si Don Xavier que és el Bisbe no exerceix de Bisbe, qui ho farà per ell?

Finalment, el tema del meu amic Toni Vadell. Aquí sí que li puc dir que ha estat tremendament desafortunat i fora de lloc, senyor Jaume. Perquè resulta que jo he fet feina molts d´anys amb Toni Vadell i he viscut moltíssimes experiències al seu costat, així com hem fet molt de camí plegats, com a amics i com a Església. I si tingués la sort o el privilegi de conèixer-lo una quarta part del que jo el conec, no s´hauria atrevit a escriure el que va escriure tot aprofitant els comentaris d´un inconscient, malalt o posseït canonge; qualsevol dels tres adjectius em valen pel qui pot parlar així d´en Toni. I si l´hagués acompanyat amb part de la seva entrega en tot allò que és bo per l´Església i en tot el seu sofriment per tot allò que no ho és tant, no li quedaria més remei que demanar-li disculpes d´agenollons. Miri, només de pensar-hi encara ara m´encén la sang, el suposat canonge i el seu desvergonyiment d´escriure-ho benvolgut senyor Jaume.

Res més, reafirmar la meva disconformitat en els aspectes assenyalats sobre l´Església (de la qual jo m´hi sent membre) que no conviden a la pau i a la germanor, i ens allunya de tota dignitat humana. M´imagino que el senyor José Jaume no és cristià, i que té poca coneixença del món de l´Església. Perquè si en tingués un poc no escriure allò que diuen els altres ni d´en Toni Vadell ni del Papa Francesc. De tota manera comparteixo amb vostè aquesta aparent inoperància del Bisbe Salines i la seva poca autoritat com a Bisbe. I, fins i tot, m´atreviria a dir la poca confiança que mostra en els seus màxims representats, aquells que sembla haurien de ser càrrecs de confiança i que a mi, personalment, em comencen a sonar, més que de confiança, d´interès teatral. Ara bé, amb la diferència que a vostè aquesta situació sembla que´l diverteix i a mi em preocupa i, sobretot, m´indigna.

De tota manera, si el Bon Jesús tornava, estic convençut que en trauria molts més a fora del temple a fuetades que a dins en deixaria. I li puc assegurar senyor Jaume, que entre els que deixaria a dins al seu costat, hi hauria en Toni Vadell i el Papa Francesc, entre molts d´altres capellans. No sé si vostè i jo correríem la mateixa sort, qui sap...