13 de agosto de 2014
13.08.2014
Tribuna

Sa ciència des filòlegs (i 2)

13.08.2014 | 06:30
Sa ciència des filòlegs (i 2)

Ja fa unes setmanes els parlava aquí mateix de dos manuals apareguts quinze anys enrere i que tenien com a fi orientar es mallorquins amb relació a s´ús públic de sa llengua catalana, en un cas, i a tots es balears amb relació a sa seva ensenyança, a s´altre. Se tracta, respectivament, de La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l´ús públic (LCM), des professors de sa UIB Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià, i de Proposta de model de llengua per a l´escola de les Illes Balears (PMLE), des mateixos Alomar i Melià. També els deia que tots dos llibres coincidien en molts d´aspectes, començant pes noms de dos dets autors; seguint pes recurs a una metodologia quasi idèntica per justificar s´idoneïtat d´una determinada forma, i acabant per s´objectiu d´acostar es model de llengua proposat an es model vigent des de fa dècades en es mitjans de comunicació i es centres d´ensenyança de Catalunya.

Es criteris de què se servien aquests filòlegs per beneir una forma i condemnar-ne una altra de manera presumptament científica eren bàsicament dos: es territorial, això és, es que indica si sa solució se dóna a tot es domini lingüístic o només a una part i si aquesta part és majoritària i inclou o no ses Balears; i es temporal, això és, es que indica si sa solució és més o manco clàssica o tradicional. A aquests dos criteris se n´hi afegia després un tercer, es de sa formalitat, consistent a determinar si sa solució és col·loquial o vulgar o, al contrari, distingida o culta. I lo cert és que, lluny de trobar-mos amb un mètode que s´aplica escrupolosament a cada cas en què hi pot haver dues o més variants en litigi, descobrim que no hi ha tal mètode, sinó un vertader manyuclejat de criteris en què lo únic que compta, as cap i a la fi, és que cada proposta s´acabi ajustant an es patró fixat d´unes quantes dècades ençà a Catalunya. Vegem-ne un parell „mallorquí„ d´exemples.

D´entrada, sa parella ´moix/gat´. Com és sabut, sa primera variant, "moix", és avui en dia s´única emprada a ses Balears, mentre que a la resta des domini lingüístic s´usada de forma quasi exclusiva per designar aquest animaló és sa segona. Idò, a PMLE (119-121), en lloc de preferir s´utilisada en es territori a què va dirigit es manual, se recorre a tota casta d´arguments „que si "gat" és sa forma tradicional, que si durant segles no en va existir d´altra a ses Illes, que si "popularment mai no s´ha deixat de tenir clar que ambdues formes són sinònimes" (¿?)„ per recomanar un ús indistint de "moix" i "gat". En definitiva, per convidar ses editorials catalanes de llibres de text a mantenir a ses versions pretesament adaptades a ses Balears tots es gats que hi havia a s´original.

I si de vegades es criteri adduït perquè sa balança s´inclini „fins i tot quan aquesta balança se presenta equilibrada„ és es tradicional, d´altres és es territorial. Però mai prenent com a referència ses Balears, sinó la resta des domini lingüístic. És es cas, per exemple (LCM, 55, i PMLE, 67), de ses formes reforçades des pronoms personals ("em", "et", "es", "ens", "us), preferides a ses plenes ("me", "te", "se", "nos", "vos"), maldament aquestes darreres siguin ses més tradicionals i ses usades de manera predominant a s´arxipèlag. O es de s´orde des mateixos pronoms a ses combinacions de complement directe i indirecte (PMLE, 68-69), que a Mallorca s´ha conservat en s´estadi original ("el me dóna") i a la resta de ses Balears i des domini lingüístic ha evolucionat ("me´l dóna"). En tots dos casos, es motiu per preferir ses solucions més modernes a ses més tradicionals és que ses primeres s´han "generalitzat en es llenguatge formal". Dit d´una altra manera: sa formalitat, que hauria d´esser es corol·lari des raonament anterior i no un argument de pes per validar-lo i de la qual, per afegitó, ets autors són en part coresponsables, almanco amb relació a ses Balears, acaba actuant com una tradició compensatòria „i coincident naturalment amb sos usos de Catalunya„ quan sa vertadera no convé an es propòsits des filòlegs (entre parèntesis: aquesta formalitat és tan científica que es nostros filòlegs la qualifiquen adesiara de "mitjana" (LCM, 51), de "mitjana i alta" (LCM, 62) o de "mínima" (PMLE, 86), sense que en cap moment precisin a què se refereixen amb cada un d´aquests adjectius.)

D´exemples com es que acabam de retreure aquí, en què es criteris territorials i temporals són usats de forma aleatòria i contradictòria, i segons convé a un objectiu que no és mai es de privilegiar ses solucions balears quan aquestes divergeixen de ses des català central, n´hi ha un caramull en es llibres citats. De fet, s´única defensa aparent de lo que s´actual Estatut d´autonomia denomina "modalitats insulars" se dóna en un apartat dedicat an es lèxic (LCM, 66) i consisteix a aconsellar que s´evitin una sèrie de castellanismes històrics que figuren des de fa anys en es diccionari de s´IEC, o sigui, que són plenament normatius, i que se substitueixin per "ses nostres formes genuïnes". Però fins i tot aquí ets autors mostren es llautó, ja que devora solucions estranyes an ets usos illencs, n´hi ha de ben arrelades i correctes i que ells també condemnen, com ets ordinals "sext", "sèptim", etc. o es substantiu "fatxada".

Sa lectura, quinze anys després de sa seva publicació, d´aquests dos manuals permet entendre moltes de coses. Permet entendre, per exemple, per què s´ensenyança de sa llengua catalana a ses Balears és sa que és i per què es llibres de text que s´hi empren són es que són. Permet entendre també per què es model de llengua d´IB3 no difereix en absolut des de TV3. I permet entendre, sobretot, fins a quin punt sa filologia i s´autoritat científica que n´emana s´han posat an es servici d´una ideologia.


* Filòleg i escriptor, patró de sa Fundació Jaume III

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!