Definir allò que és bellesa és una empresa intel·lectual d´allò més complicada i, a més, caldria tenir una mínima preparació per espigolar el que se n´ha dit i escatit al llarg de la història de la humanitat. En efecte, ja seria de per si una tasca gegantina assimilar i rumiar tot allò que n´han dit els més destacats pensadors, filòsofs, artistes, dels temps passats i els del present. Tanmateix, la immensa majoria, amb tota seguretat, no tenim unes aspiracions tan profundes, encara que la bellesa, com és lògic, ens atregui força; la nostra percepció de la bellesa no es mou de ran de terra, ens entra, de manera primària, pels ulls; tal objecte o persona ens agrada, i prou, a voltes sense saber verbalitzar per què, tot prescindint dels judicis refinats de la raó.
Qui més qui menys, dèiem, s´ha format la pròpia idea subjectiva de bellesa, una bellesa elemental, la que tenim més a tocar, la física, la que perfila cossos i rostres per a nosaltres agraciats, que voldríem, és clar, tenir ben a prop i que, si fes falta, gaudir com a nostres. Que no quedi dit, però, que som massa primaris; per tant, tenim delit adesiara per altres facetes de la bellesa, com és ara l´artística; així, tira-tira, amb el pas dels anys, ens hem anostrat un personal cànon de bellesa artística, literària, pictòrica, musical, que forma part indestriable de nosaltres mateixos. Un cànon, dit sigui de passada, obert i tolerant, amatents sempre a acceptar incorporacions i propostes, que, d´entrada, ignoràvem.
Així com els rics, a vegades, ploren, els bells no sempre ho tenen tot a favor. Amb el sol segell de la bellesa no es poden menjar el món. Encara que hi hagi consens a considerar que un físic galdós comporta més avantatges que un cos esguerrat; esser bell obre més portes al mercat laboral; propicia un tracte més amable i cordial, entre altres. No és que els vulguem mals, als eixerits, ni que els tenguem enveja (bé, una mica sí); però la bellesa està envoltada de zones obscures, d´inseguretats, per descomptat, d´infelicitat. El que deu passar -almenys, des del punt de vista, dels qui no som agraciats- és que la bellesa externa té la potència suficient per dissimular les tares esmentades. Ens feim a la idea que el paradís és apol·lini. I la realitat és tota una altra.
Les persones belles físicament poden arribar a patir problemes seriosos d´autoestima; en el sentit que tots els elogis i afalacs que reben sempre seguit són monotemàtics; només s´exalcen les virtuts físiques; cansa escoltar sempre la mateixa canterella; de tan repetides, les lloances es converteixen en insignificants, a part d´efímeres. Solen tenir, a més, un sol objectiu; el sexual. Anar pel món, doncs, sent objecte només del desig sexual no deu ser agradable de suportar; l´autoestima, la valoració personal, en pot sortir molt mal parada. Els lletjos no patirem d´aquest mal; les comptades vegades que ens dediquen qualque floreta engrescadora creim que surt del centre del cor de qui la diu, sense segons intencions. Encara que paradoxal, s´ha detectat que els bells, justament perquè ho són, estan menys pendents de la seva imatge física; no la necessiten ornar amb falsos atributs, fet que demostra, altre cop, que aquesta és només la causa de l´atracció; altres presumptes qualitats, diríem més espirituals, es donen com a per fet que els bells no les tenen, o no els són valorades com pertoca.
La bellesa fascina i intimida, tant que ens sabem derrotats ja abans de conquerir-la, perquè som conscients que no la mereixem. Sol ser una fruita prohibida, a l´abast d´uns pocs escollits. Mantenir-la a una distància prudent pot ser una bona lliçó de vida.
