Mai no s´havia viscut un curs escolar tan tens i conflictiu com el que s´està acabant. Generalment els conflictes solen partir de col·lectius disconformes amb una situació, sindicats o forces polítiques oposades als que governen, però curiosament en aquest cas, "l´incendi" l´ha generat la mateixa Administració, o millor dit, els seus responsables polítics -il·luminats per assessors àulics- amb una prepotència desconeguda en aquestes terres.

La implantació del "til", improvisada i a corre-cuita, ha estat en realitat l´ instrument d´ atac frontal contra la llengua catalana pròpia de les Illes Balears i la causa d´aquest enfrontament social sense precedents, precisament en una comunitat autònoma, on amb el consens de TOTS la qüestió lingüística estava superada.

De veritat es volia aplicar un tractament integral de llengües? O era i és un instrument de provocació en si? La cascada d´errors, improvisacions i provocacions ha estat enorme i constant: un primer decret sense passar l´informe preceptiu del calendari d´aplicació i unes instruccions que esmenaven el decret -insòlit, aberrant, il·legal. Tot això seguit d´un altre "superdecret" exprés, més normativa inaplicable, expedients disciplinaris a directors -desmesurats i encara no resolts-, una ordre acompanyada d´orientacions insòlites, etc.

Davant aquestes mesures, algú podia pensar que els docents, les famílies i els ciutadans en general romandrien de mans plegades, passius i resignats? O és que precisament s´esperaven irades reaccions? I així, afloren ràpides, creatives i contundents com l´ aparició i/o la consolidació de moviments assemblearis, una vaga indefinida, manifestacions, dimissions de directors i equips directius de centres educatius, concentracions, manifests, actes culturals de suport, subhastes d´obres d´art, publicacions constants, vagues de fam...

Em deman, el Govern volia realment el "til" o la confrontació? Supòs que les dues coses, ja que davant la possible convocatòria de vaga, aquest afirmava, un pic i un altre amb rotunditat: "el curs començarà amb absoluta normalitat". Aquesta afirmació, tan altiva i segura, demostra que desconeix, o no, el tarannà dels docents. Resultat: el curs no començà tal com estava previst i de normalitat res de res.

Un altre exemple de manifesta provocació foren les declaracions d´un conseller, abans de la gran manifestació del 29 de setembre, que afirmava irònicament: de marea verde nada de nada, a lo sumo un charco. En conseqüència, les persones que tenien dubtes de participar-hi o les que no havien pensat a assistir-hi, reaccionaren també amb una actitud ben nostra: ah sí! Idò ara menjareu charco. És que no se sap, o sí se sap, que els illencs en general i, sobretot els docents, ho consenten, per desgràcia quasi tot, menys "sa xuleria".

Als mitjans estatals la secretària general del Partit Popular afirmava sobre la manifestació de Palma, que havia estat minoritària i violenta. Una mentida/provocació més! Volia aconseguir que la propera fos encara més nombrosa i realment violenta? La manifestació fou la més gran en tota la història i per descomptat, com havia de ser, pacífica. Això sí, ben verda.

Vista la dinàmica, crec que era tan importat l´aplicació del "til" com aconseguir les reaccions de protesta amb la finalitat de desprestigiar l´educació pública . Sense oblidar que aquesta confrontació, ha desviat l´atenció i el seguiment de la política educativa de retallades, concerts, escolarització, construccions, etc. i també ha fet oblidar-nos de les promeses autopistes de l´educació.

Però, es pot evitar la repetició o l´allargament del conflicte el curs vinent?

La solució és possible si es compleixen determinades premisses: situar en primer lloc els interessos de l´alumnat aparcant la confrontació; obrir una mesa de diàleg amb esperit de pacte; afrontar amb serenitat i seny un tractament integral de llengües basat en realitats i no en curolles.

El punt de partida seria aconseguir un informe real de la situació de les dues llengües cooficials: catalana i castellana i de la llengua anglesa a tots i cada un dels centres educatius de les Illes Balears. Aquest informe s´obtendria mitjançant una avaluació de l´alumnat dels cursos o nivells que s´acordàs, amb aplicació de proves similars i amb el mateix grau de dificultat en cada una de les llengües cooficials i unes altres específiques per a l´anglès.

L´elaboració d´aquestes proves seria responsabilitat d´un grup de treball creat ad hoc, amb assessorament de la UIB i haurien de ser aplicades amb rigor als centres per la Inspecció Educativa i els equips directius.

Prèviament s´ hauria constituït una comissió o comissions de seguiment i verificació, integrades -de forma consensuada- per persones de reconegut prestigi, que garantirien tot el procés: elaboració, aplicació, tabulació i difusió pública de resultats.

Un cop obtenguts aquets i respectant l´autonomia pedagògica del centre, cada col·legi i institut, elaboraria el propi projecte lingüístic o "til" per tal d´ anivellar-los. De tal manera que la metodologia i el nombre d´hores que s´hagués d´impartir, de i en català/castellà, estaria lligat al coneixement i domini que es tengués de cada una d´aquestes.

Anualment es valoraria l´aplicació del projecte, per tal de confirmar els encerts o introduir els aspectes de millora que fossin necessaris. Després de dos o més cursos d´aplicació, es realitzaria una nova avaluació, similar a l´anterior per contrastar resultats i aplicar, si fos necessari, les propostes específiques d´acord amb la realitat sociolingüística de cada centre.

El tractament de la llengua anglesa, a causa de la manca de professorat per poder impartir matèries no lingüístiques en aquest idioma estaria lligat a la disponibilitat i a la voluntarietat de cada centre. També es podria incrementar l´horari de llengua anglesa, perquè més que impartir assignatures en anglès es tracta d´ensenyar una llengua estrangera amb una metodologia adequada i un enfocament comunicatiu.

És evident que són necessaris per part de tots alts graus de serenor, seny i responsabilitat, a fi d´interrompre l´estat actual de conflictivitat i en aquest compàs d´espera, dialogar, dialogar i dialogar. No hi ha altre remei.

Nelson Mandela deia: "Sempre pareix impossible fins que es fa". Encara que difícil, tot és possible el proper curs.