Una de les característiques de la política educativa que està aplicant tant el Govern d´Espanya com el de Balears és, sense cap dubte, la manca de diàleg, la presa unilateral de decisions, l´autoritarisme, la prepotència, el menyspreu o la desvalorització dels canals de participació de la comunitat educativa en els seus diferents nivells. Els fets parlen per si mateix i no cal anar a cercar molts d´exemples per a posar de manifest aquesta política en el que la negociació i els consens han brillat i brillen per la seva absència: la LOMCE, per una part, o el TIL, per l´altre part. No se tracta de posar en qüestió la legalitat i la legitimitat dels resultats electorals, però si de manifestar que existeixen altres legitimitats i legalitats que, també, cal respectar i tenir en compte.
I una de les manifestacions d´aquesta manca de confiança amb els canals de participació es, sense cap dubte, la pèrdua de funcions que han sofert els consells escolars de centre d´acord amb la nova regulació de la LOMCE. Però si això ha passat a nivell estatal, a les Illes Balears cal constatar no només els retalls en la composició del Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB), sinó també els canvis en la seva consideració i en el seu simbolisme pedagògic com a òrgan de representació de tota la comunitat educativa.
La democràcia „i ara ho estam constatant de forma clara i explícita„ no només són les eleccions, sinó que cal anar més enllà amb l´objectiu d´aprofundir en la representació i amb la participació. La creació „dins l´àmbit de l´educació„ dels diversos consells escolars de l´estat, autonòmics o municipals fou i és una demostració de la necessitat d´articular els mecanismes adequats per a fer possible que els sectors de la comunitat educativa puguin fer sentir la seva veu alhora de prendre decisions educatives. I així ho reconeix la llei del CEIB quan diu que el que pretén és definir i conformar un marc que garantesqui vies de participació efectiva dels sectors implicats en l´educació, amb tota la riquesa que suposa la diversitat d´interessos que conflueixen en la programació de l´ensenyament no universitari.
Però aquesta filosofia que presideix o hauria de presidir el funcionament del CEIB va començar a canviar quan, a principi de l´actual legislatura no es va aprovar per part del plenari una normativa que feia referència a la qüestió de la lliure elecció de llengua per part dels pares. A partir d´aquest moment, i amb l´excusa de l´austeritat, es va dur a terme un canvi de composició que fou la primera retallada efectiva a la participació de la comunitat educativa. I des d´aquell moment, el CEIB ha anat perdent la seva finalitat d´ésser un espai de participació, per anar convertint-se en una corretja de transmissió de la política de la conselleria d´Educació; un canvi de funció que demostra que la manca de diàleg s´està convertint en la marca d´aquest Govern que havia de fer autopistes de l´educació i que, fins i tot, va plantejar un pacte social i polític per l´educació.
A més, a aquesta retallada de representació, se li han d´afegir altres accions que no fan més que certificar la manca de consideració cap al CEIB per part del Govern. Així, tot i la actual representació del CEIB més favorable al Govern, alguns membres del mateix, procedents de la conselleria, han fet informes de ponència que han cercat el consens. Però dits informes han estat desoïts per part de la administració educativa de forma clara; el cas del TIL, en el que es va cercar un document de síntesi, n´és un prova evident de la manca de consideració cap a aquest organisme de participació educativa.
Un altre exemple és l´abús que està fent la conselleria d´educació de la via d´urgència per a que el CEIB faci els informes pertinents sobre les normatives que així ho necessiten; em referesc, ara i aquí, a les normatives sobre el currículum de primària, a la del programa de reutilització i la creació d´un fons de llibres de text o el de la formació professional bàsica. Les urgències amb les que se remeten aquestes normatives al CEIB no es justifiquen des d´una perspectiva pedagògica, només des d´una perspectiva política. Els membres del CEIB necessitam temps i recursos per a dur a terme una anàlisi acurada de dita normativa.
Tot això, juntament amb el fet que no es fan els informes sobre la situació del sistema escolar des de fa anys, demostra la concepció que la conselleria d´Educació té del CEIB; sembla simplement que dit organisme és un tràmit necessari que han de passar perquè així ho diu la llei. I si la llei ho diu se fa, no sigui cosa que passi el mateix que amb el decret TIL, en el que es varen veure obligats a fer un decret-llei per no passar una part del mateix pel dit consell escolar. Se tracta, doncs, d´una manca de respecte polític, professional, pedagògic i personal als membres que pertanyem al CEIB.
I finalment cal posar de manifest la passivitat, la inacció i el silenci clamorós que ha tingut i està tenint el CEIB, per part de la seva presidència, amb relació al conflicte educatiu que pateix l´educació balear malgrat les demandes que s´han fet des de el mateix. Resulta incompressible aquesta conducta d´aquest organisme de representació i participació de la comunitat educativa que hauria d´haver liderat els esforços per a fer possible un diàleg real i la obtenció d´un consens educatiu amb relació al TIL i altres aspectes de la política educativa autonòmica.
Quins són els temors per a què el CEIB no sigui la caixa de ressonància del batec de la comunitat educativa? Per què no es pot convertir el CEIB en un "parlament balear educatiu", incrementant la seva representació i fent les propostes necessàries per a que el nostre sistema educatiu faci, des de el consens, les reformes necessàries per a millorar la seva qualitat i la seva equitat educativa? O és que encara qualcú pot pensar que és possible millorar l´educació sense la complicitat, la participació i l´empatia de la comunitat educativa? Qui no vol, en realitat, un consell escolar representatiu i participatiu? Qui té por que el CEIB faci el paper que li correspon com a òrgan de participació educativa?
