Confés que quan vaig llegir es document titulat "La llengua catalana als mitjans de comunicació", això és, es manifest que es departament de Filologia Catalana i Lingüística General de sa UIB va fer públic dia 22 de maig, no me´n podia avenir. I tot per un maleït adjectiu. ¿Com és possible, me demanava, que un text que deu haver passat per tants de caps filològicament il·lustrats contengui aquest adjectiu? ¿Com és possible que lo que s´adjectiu qualifica sigui un concepte reconegut en un estatut d´autonomia, es de ses Illes Balears, que és justament s´àncora legal que permet que aquest departament pugui esser considerat, encara que per carambola, molt més que un simple departament de filologia catalana „com s´encarreguen de recordar-mos, per cert, es mateixos firmants des document?„. ¿Com és possible, en fi, que es concepte de "modalitats lingüístiques" hagi rebut sa màcula d´aquest "suposades"?

A una cosa suposada se li atribueix una existència com a mínim dubtosa. En periodisme se fa fins i tot un ús profilàctic de s´adjectiu "suposat", ja que, en produir-se un crim, se sol anteposar a sa paraula "culpable" per si resulta que sa persona afectada acaba essent declarada innocent. Se tracta, en definitiva, de curar-se en salut. Per si un cas. En conseqüència, quan es departament anteposa aquest "suposades" a ses modalitats lingüístiques „marcades, per altra part, en es document amb unes cometes, com per deixar ben clara sa seva alteritat„ està traslladant a s´opinió pública s´idea que aquestes modalitats „"de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera", com precisa s´actual Estatut„ pentura no existeixen o que, si existeixen, no és en tant que modalitats lingüístiques, sinó en tant que modalitats d´una altra casta.

Com que és mal de creure que tot un departament de Filologia Catalana de s´Universitat de ses Illes Balears negui s´existència des mallorquí, es menorquí, s´eivissenc o es formenterer, haurem de convenir que es problema està en es concepte. O en sa seva conveniència en un moment en què hi ha un corrent d´opinió de cada vegada més important que reclama un reconeixement públic i, en darrer terme, una dignificació d´aquestes modalitats. És més, fa un parell de mesos aquest mateix departament, en una ressenya crítica des llibre Les modalitats insulars, editat a finals de 2013 per s´Institut d´Estudis Baleàrics, admetia sense reserves es concepte de "modalitat lingüística" i fins recordava que "l´Institut d´Estudis Catalans (...) ja tenen en compte [sic] moltes de les modalitats lingüístiques insulars, si compleixen determinades condicions de genuïnitat, extensió d´ús i utilitat". Certament. Ja fa molt d´anys, a sa seva "Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I.

Fonètica" (IEC, 1990), s´Institut afirmava que "la varietat funcional de l´estàndard que necessitem no pot entrar en conflicte amb cap de les manifestacions que la variació geolingüística enriquidora ha produït. L´estàndard no té una funció de suplència o de substitució de cap altra varietat en ús (...)". I, més endavant, afegia que un locutor ha de poder "continuar emprant determinats trets de la seva modalitat dialectal, fins i tot trets exclusius del seu propi dialecte".

Però no fa falta anar tan enfora, ni en es temps ni en s´espai. El 8 de setembre de 2008 sa llavors rectora de sa UIB, Montserrat Casas, escrivia an es president de sa sociedad cultural Círculo Balear, Jorge Campos, per indicar-li que, en resposta a una demanda seva des mes de juny anterior "sobre l´existència d´algun estudi sobre les modalitats insulars del català a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera", li adjuntava un informe elaborat pes "doctor Joan Miralles, president de la comissió tecnicolingüística del departament de Filologia Catalana i Lingüística General". En aquest informe, compost per un seguit d´obres de referència degudament ponderades „diccionaris, gramàtiques, revistes, estudis, memòries d´investigació, tesis doctorals i projectes de recerca„, hi figurava una petita introducció on es doctor Miralles avançava una definició de "modalitat lingüística": "(...) entenem que "modalitat lingüística" és cada una de les formes en què es presenta la llengua catalana a les Illes Balears". Més clar, s´aigua.

Tot du a pensar, per tant, que es subscriptors d´aquest manifest han patit una vertadera regressió. O, qui sap, pentura és que han decidit negar sa realitat amb s´esperança d´arribar qualque dia a modificar-la. Si aquest és es cas, convé advertir-los ja des d´ara que això no guarda cap relació amb sa funció que s´acord executiu de dia 25 de març de 2003, publicat en es full oficial de sa UIB el 20 de juny següent, els conferia, això és, sa d´"òrgan científic de la Universitat de les Illes Balears en les qüestions que afecten la fixació de la normativa de la llengua catalana i en la funció d´assessorament". Com que es rector que va firmar aquell acord és es mateix que ara governa s´universitat, no estaria gens malament que els ho fes veure. I si, a pesar de tot, no volguessin renunciar an es seu propòsit, que els obligàs a anteposar a "òrgan científic" un profilàctic "suposat".